Opinió

Indignació, tristesa i ràbia

En setmanetes com aquesta, acabes pensant que Jorge Luis Borges tenia tota la raó quan, referint-se al futbol, es lamentava “que mai se li hagi retret a Anglaterra haver omplert el món de jocs estúpids”. Ells furtant (ni contacte ni gaites: a l’altra àrea no s’hauria xiulat penal, i plou sobre mullat) i nosaltres autoeliminant-nos. D’ells ja en parlarem, avui toca fer-ho de nosaltres...

Quan, després de l’enganyós 4-1 de l’anada, qüestionat per la fatiga mostrada per l’equip, Ernesto Valverde va respondre: “els descansos no estan permesos”, vaig tenir molt clar que el tècnic extremeny havia perdut, definitivament, els papers. Valverde no té la personalitat, el carisma, la grandeur indispensables per entrenar el Barça. És un tècnic correcte que, amb els grans jugadors de què disposa i un Messi estel·lar, lluirà la lliga (i, potser, la copa) al seu palmarès. I punt.

Igualment, però, la incapacitat estratègica i tàctica del Txingurri no exculpa els jugadors. Qui es va veure amb ànims per jugar dos amistosos amb la roja, amb l’Uruguai (a la Xina), amb Croàcia (als EUA)..., a Roma havia de tenir el tremp suficient per reaccionar i contribuir a evitar la catàstrofe. Vam ser un equipet, sense jerarquia ni determinació, sense categoria ni presència. Sense orgull ni coratge per rebel·lar-se contra la deriva funesta que portava la batalla cap a un desenllaç de derrota absoluta. Sense honor i sense rastre del prestigi mundial que ens hem guanyat a pols en l’última dècada.

I no ens enganyem: no ens elimina la Roma, ho fem nosaltres. I no fou producte d’un accident, d’una mala nit o del repàs tàctic de Di Francesco al nostre entrenador (paralitzat i superat), sinó que va ser, sobretot, la conseqüència final d’una gestió dels recursos nefasta per part de Valverde, que no ha sabut/volgut repartir els esforços entre la plantilla (caríssima, per cert) amb l’objectiu de dosificar els jugadors que formen la columna vertebral perquè poguessin arribar en les millors condicions per afrontar el gran objectiu, que era la Champions.

Els Gomes, Denis, Vidal, Alcácer, Digne... no tenen nivell Barça, però era l’obligació de Valverde donar-los la confiança perquè rendissin, si més no, al seu màxim nivell personal, que els hauria fet útils per als partits secundaris. Lluny d’això, des que van començar les molestes eliminatòries de la copa, Valverde ha triat l’opció fàcil de fiar-ho absolutament tot als intocables i els ha cremat.

Paral·lelament, la davallada física també ha fet saltar pels aires el 4-4-2 protector. Ja fa uns quants partits que ens desplomem en les segones parts. Que bé que defensem!, deien alguns. Quina gran fal·làcia! El pas enrere (forçat) comporta que l’equip quedi partit i, per tant, exposat i vulnerable. Era qüestió de temps que aquesta manera rudimentària de defensar-nos, atrinxerats davant de l’àrea pròpia, acabés en tragèdia...

Estic indignat perquè tot plegat ha estat (per a mi) una mort anunciada. Estic trist perquè ja són massa anys sense pintar res a Europa. Senzillament, no estem a l’altura. Ni guanyar la lliga imbatuts (ni sumar-hi la copa) compensarà l’immesurable ridícul, l’impaïble fracàs estrepitós, d’aquesta injustificable eliminació de la Champions.

I em fa molta ràbia veure com dilapidem els (últims) millors anys de la nostra història i l’irrepetible privilegi de comptar amb el millor jugador de tots els temps. Quan Messi es retiri i fem balanç, lamentarem amargament tanta incompetència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.