Opinió

La caiguda de Roma

Ningú va estar a l’altura contra una Roma intensa, agressiva, assedegada

El fill d’11 anys d’un amic meu va plorar dimarts a la nit. Tant per la derrota del Barça com per la humiliació. La falta de competitivitat blaugrana, tret dels últims deu minuts, va ser més pròpia d’un BATE Borisov o de qualsevol equip de perfil mitjà de la primera i avorrida fase. La primera lligueta se’ns queda petita, però ja fa massa temps que ben aviat ens foten al carrer en les eliminatòries de nivell. La Juventus, l’any passat, ens va donar un bany a Torí. Dybala és un gran jugador. Però en la primera mitja hora contra el Barça en què ningú no el va marcar va semblar la reencarnació de Maradona. La inferioritat fora de casa ve de lluny. Només cal repassar els números de l’equip en els últims anys. Una Champions en set temporades tenint Messi al camp és un botí escarransit. Ningú va estar a l’altura contra una Roma intensa, agressiva, assedegada. Ni tan sols el tècnic, Ernesto Valverde, que va fer els canvis tard. El Barça està en condicions, per amplitud i qualitat de plantilla, de lluitar amb garanties per la Champions, per la lliga i per la copa? És evident que ja fa temps que les possibilitats europees són utòpiques. En les competicions estatals l’equip ha ofert un gran rendiment, però a la plantilla hi ha un abisme entre els titulars i els suplents. No hi ha cap pla B fiable, hi ha poques rotacions i s’acaba pagant. Per això Valverde va fer jugar homes tocats com Busquets. En el seu descàrrec, tinc clar que si no l’hagués alineat i l’equip també hagués perdut, se l’haurien menjat. Sempre es diu que en les grans derrotes, els millors són els absents. En aquest cas, en canvi, els millors són els que van ser al camp. O sigui els pitjors.

La indignació per la predisposició de l’àrbitre a assenyalar el penal salvador a favor del Madrid va acabar d’arrodonir la setmana, tot i que l’eliminació dels blancs tampoc no hauria estat tan reconfortant. Sigui com vulgui, és una llàstima que dos grans mites del futbol europeu contemporani, Iniesta i Buffon, s’acomiadessin presumptament de la màxima competició en tals circumstàncies. Iniesta plorant a la zona mixta i veient el final del partit des de la banqueta com si fos un funeral i Buffon escridassant posseït l’àrbitre i dient-li de tot. Encara bo que no va fer cas al retirat Tacconi, que diu que ell li hauria aixafat la cara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.