El Barça juga demà una final, i com deia aquell, les finals hi són per guanyar-les. I com que és contra el Sevilla, els blaugrana sortiran a la gespa del Wanda com a favorits. Sí, sí! Clars favorits. Només faltaria! Perquè els de Montella no tenen ni un jugador que pugui prendre el lloc a cap dels titulars del Barcelona. Ni un. Així que, d’entrada, el Barça és el favorit. Això sí, després la pilota posarà a cada un al seu lloc i, per fortuna, aquest marge –a vegades força ample– que et dona el futbol i tots els seus imprevistos fa que aquest esport sigui meravellós. El Roma, no fa gaire, ho va deixar clar. I el Liverpool amb el Manchester City. I el Juventus, a Madrid.

La diferència de pressupostos permet al Barça ser el favorit perquè te un gran onze. I per això s’ha passejat en la lliga, en què s’ha exhibit com un conjunt fiable. La columna vertebral de l’equip –Piqué, Sergio, Iniesta i Messi– ha mantingut les essències d’una idea que, encara que sigui per inèrcia, segueix produint èxits domèstics –però no europeus–. A aquest selecte grup cal afegir-hi Ter Stegen, massa vegades protagonista. En la final de la copa de demà, ells, amb Cillessen, més Roberto, Umtiti, Alba, Rakitic, Coutinho i Luis Suárez conformen un grup capaç de guanyar el partit des del rigor de l’habitual posada en escena d’aquesta temporada.

Ara bé, per al Barça, més enllà de la victòria o la derrota contra el Sevilla, el problema no és el seu onze titular. Per al club, el problema del present és molt més conceptual. Els suplents, pagats a preus indecents i encara amb contractes llargs, no aporten el que caldria per restar minuts als escollits, i aquests comencen a estar cansats. El problema del futur és que de l’onze del Wanda, sis futbolistes començaran la temporada que ve superant els 30 anys (Iniesta, 34 –no seguirà–; Luis Suárez, Messi i Piqué, 31; Rakitic i Sergio, 30. I alerta, que Jordi Alba ja en tindrà 29). Tots els que aporten el mètode i tots els fitxatges que han ajudat a completar una era prodigiosa.

I darrere d’ells? Dos factors importants, si em permeteu: un, la massa salarial del club, tan disparada que és impossible col·locar saldos; i dos, la impossibilitat d’equilibrar el problema amb jugadors del planter. Fora bo imaginar que a Aleñá, per fi, li arribarà l’oportunitat, però el projecte esportiu és tan decebedor que la Masia ha estat la primera a rebre’n les conseqüències. I, per tant, amb mals fitxatges que cobren com a cracs i sense l’ànima dels de casa, el futur de Can Barça no dona gaire marge per a l’optimisme. El projecte de Josep Maria Bartomeu –president–, Jordi Mestre –vicepresident esportiu– i Pep Segura –màxima autoritat executiva en futbol– no té res a veure amb les línies que van portar el club a ser la referència mundial. És un altre, tan diferent a l’anterior que ha provocat xocs ideològics en l’estructura esportiva que ha creat uns curtcircuits molt perillosos per al futur de l’entitat. El nou pla mostra escletxes perilloses però fins d’aquí a uns anys no en veurem els resultats. Potser ens atreviríem a dir que comencen a intuir-se, però com que ningú és posseïdor de la bola del futur –ni és la missió del periodisme–, haurem d’esperar a comprovar-ho.