Els pesos pesants del vestidor ja admeten que l’equip titular ha estat espremut excessivament i que no ha arribat al moment decisiu de la temporada en les condicions idònies. Resignem-nos! Quina ràbia! Perquè, en un bon estat físic i mental, l’onze de gala del Barça continua sent el millor equip d’Europa i l’únic capaç de posar al seu lloc la penya dels germans Padrós (i això, ells, prou que ho saben).

Que sense protegir amb les (imprescindibles) rotacions la columna vertebral de l’equip, formada per uns futbolistes amb molta tralla acumulada i que ja no són uns jovenets, no besaríem la glòria a Europa era una obvietat catedralícia, però que sembla que ningú no ha volgut veure. Finalment, el mateix Ernesto Valverde s’ha posat, ell solet, en evidència amb l’alineació presentada a Vigo, amb majoria absoluta de suplents (i amb Messi entrant al 60’ per dinamitzar el personal i acollonir el rival). A banda de Vermaelen (amb talla de titular), els Gomes, Denis, Alcácer, Digne i companyia van jugar com el que són: suplents. Però l’equip va resistir (amb Aspas fent-nos un gol amb la mà i Sergi Roberto expulsat al 71’).

La majoria dels nostres no habituals no tenen nivell Barça i la temporada que ve no haurien de ser aquí, però si l’entrenador, com era la seva obligació, els hagués donat la confiança necessària per treure el millor de cadascun d’ells, aquests professionals haurien estat –segur– útils per jugar els partits de lliga a Eibar, a Las Palmas, amb el Leganés a casa... i, també, per tenir protagonisme en la copa del rei (i, si ens haguessin eliminat d’aquesta competició menor, no parlaríem de fracàs sinó de risc assumible), amb la finalitat d’oxigenar els titulars. Aquest era el plantejament correcte. Saber prioritzar els objectius és la primera qualitat que ha de tenir el màxim responsable d’un vestidor. I l’objectiu prioritari d’un club com el Barça és la Champions. En aquest sentit i al meu parer, Valverde ha fallat clamorosament.