Aquest més de juny, coincidint amb el mundial de Rússia, es compliran seixanta anys des de l’aparició al màxim nivell de tres futbolistes llegendaris: Pelé, Garrincha i Mário Lobo Zagallo. Va ser en el mundial de Suècia i hi ha dues versions sobre per què el seleccionador brasiler Vicente Feola va confiar en aquests tres jugadors. Una apunta a la pressió exercida per alguns dels més veterans de l’equip, que veien que el joc brasiler no tenia frescor. En canvi, segons el periodista italià Giglio Panza, el convenciment era del tècnic. Panza ho argumenta basant-se en les xerrades que va mantenir amb el mateix Feola a Suècia. El periodista explica que ho va fer apostant molt fort, ja que va patir les crítiques i la desconfiança de la premsa brasilera. El meravellós joc desplegat pel Brasil i la consecució del primer títol de campió del món pel país van certificar que l’aposta, tant se val de qui en fos l’autoria, va ser la bona. Zagallo va ocupar la zona atacant per l’esquerra substituint un davanter consagrat com Pepe, lesionat. La seva intel·ligència tàctica i el seu perfum de jugador d’escola europea van tenir un pes determinant en el campionat, va jugar tots els partits i va marcar en la final. Garrincha i Pelé, que va arribar lesionat del turmell al mundial, van entrar a partir de la fase de vuitens després d’empatar contra Anglaterra. La resta forma part de la història, gairebé mitològica, dels mundials i del futbol. Garrincha va hipnotitzar tots els defensors amb els seus driblatges i fintes. Pelé va començar a construir en aquells quatre partits la seva llegenda i va posar la primera pedra per ser la figura més icònica del mundial, i Zagallo va fer el primer pas per convertir-se en tetracampió mundial: dos títols com a jugador (Suècia 1958 i Xile1962), un com a entrenador (Mèxic 1970) i un com ajudant tècnic (EUA 1994).

Era tal l’impacte que va causar aquell Brasil del 1958 que els components de la selecció soviètica, encapçalats pel porter Iaixin, un cop eliminats en els quarts de final i abans d’abandonar la localitat sueca de Hindas, van recórrer els 300 metres que separaven les dues seus on estaven concentrats ells i els brasilers per expressar als jugadors sud-americans l’admiració pel seu joc, afirmant que mai havien pensat que es pogués jugar tan bé a futbol.