L’estrena a Montilivi no va poder ser més profitosa per a David Gallego. Cop anímic sobre la taula i tres punts al sac. El resultat és trampós pel joc vist, però les sensacions no. Els futbolistes es van mostrar alliberats i es van endinsar en una altra dimensió. Feia massa temps que estaven encartonats a l’armari, i a molts se’ls havia oblidat jugar a futbol. Els canvis d’entrenadors sempre acostumen a ser balsàmics, però amb Quique s’ha superat el ritual de les destitucions. Dins del vestidor blanc-i-blau es va viure una autèntica tortura. Un procés lent però imparable que ha anat gangrenant l’estructura de l’equip. Al principi els arguments eren subtils però amb el pas del temps aquests es van fer més evidents i profunds. Quique li ha fet perdre una temporada a l’Espanyol i ha dilapidat moltes de les il·lusions col·lectives que s’havien generat amb la seva arribada. Aquest desencís no es pot justificar només amb la falta d’inversió a l’estiu, però aquesta va ser l’excusa perfecta del madrileny per anar dinamitant tot el que tenia al seu abast fins a forçar la seva marxa. Per Quique, l’Espanyol només era un full més en el seu currículum, un tren per mantenir el seu estil de vida, tot embolcallat amb una retòrica que ens va confondre a molts. “El primer any l’estimareu; el segon el voldreu fotre fora i no complirà el seu tercer any de contracte”, m’havia dit un company de Madrid. No vaig fer gaire cas del seu pronòstic, però dos anys després la seva predicció va ser un autèntic spoiler.