Abans d’avançar tres dies per veure el Barça aconseguir la lliga, retrocedim vuit mesos per anar a l’agost i pensar quin grau de somiatruites hauríem atribuït a qui ens hagués dit que aquesta lliga cauria quatre partits abans del final i no pas a favor de l’equip que va escombrar en la supercopa, que no fer sinó reblar el clau del que, tres mesos abans, era allà i aquí un relat acceptat: que el Madrid, amb dues Champions seguides i la lliga de l’any passat, obria un cicle hegemònic. Doncs no. El Barça guanya la setena lliga en deu anys, la novena en catorze, i referma una hegemonia que sí, un dia s’acabarà, però no mentre recuperi sempre el títol l’any després de perdre’l. Són deu anys de no passar gana, deu anys sense dos seguits de no guanyar la lliga, cantaria ara La Trinca. Ja sé que enaltir la lliga fa antic i que avui es porta fer de la Champions la mesura de tot, però l’indiscutible prestigi del gran títol europeu no equival al seu paper col·lateral en l’estructura que encara impera. La lliga és la que diu qui ets, la que transites com a camí troncal del curs. No és que ho recordi cada any Guardiola, és que fa uns dies ho va dir fins i tot Zidane. Però ni així el barcelonisme esvaeix el lament que en l’era Messi la distància de Champions amb el Madrid hagi crescut. Messi ha fet el Barça hegemònic allà on realment es discuteixen les hegemonies, les lligues que es guanyen per ser-hi sempre i no a la carta. El que sí hem de lamentar és que Europa continuï immòbil en l’anomalia de tenir un gran torneig de copa i encara no una lliga.