Que Oriol Busquets, Carles Aleñá, Riqui Puig o Jandro Orellana desxifren un llenguatge futbolístic especial, es veu a quilòmetres. Ja sigui lluitant per sostenir una categoria o coronant-se campions de la Youth League. El talent és impermeable. Que la seva arribada al primer equip del Barça difícilment serà qüestió de prémer un interruptor, també sembla evident. I és que no és fàcil. Tota la vida ha estat una qüestió d’equilibris, de convivència entre la paciència i la convicció, una equació que en el futbol actual queda distorsionada fins a l’extrem. A pocs dies per al seu comiat, un dels adeus més sentits de la història del club, podem dir que Iniesta és un producte acabat, un trajecte complet. El d’algú que va saber apostar per un projecte i el va saber esperar, que va voler conviure en compassos d’espera el seu moment, que algú li va saber oferir, i que ha acabat desenvolupant al màxim un talent que de nen ja era evident, però que calia cuinar a foc lent. Actualment, però, vivim en l’era del fast food. Tot ha de ser ràpid, estrident, difícil d’assaborir. Diners de la Premier, la possibilitat de jugar demà a la Bundesliga, sous milionaris, la necessitat d’estar a segona A, i per sobre de tot la sensació que ningú disfruta del trajecte. Que el Barça pateix per trobar l’equilibri, que no és capaç d’obrir suficientment l’aixeta per incentivar la seva collita, i que conviu amb l’amenaça constant de qui vol ser Xavi i Iniesta quan surti el sol. I el 6 i el 8 van viure moltes llunes, abans d’il·luminar Barcelona.