En termes col·loquials referits a l’esport i concretament al tennis, s’utilitza, sovint de manera gratuïta, l’expressió “ha vingut a passejar-se” per determinar aquells subjectes que es considera que no han suat suficientment la samarreta i han prioritzat cobrar el fix de sortida que tinguessin estipulat i fotre el camp. Al Godó hi ha casos històrics de tennistes que no estaven avesats a la terra batuda i que perdien molt aviat tot i la fama mundial de què venien precedits. Malgrat que segur que molta gent ha utilitzat l’expressió per referir-se a Novak Djokovic i la seva derrota de dimecres passat en el seu debut contra l’eslovac Martin Klizan, no és el cas. El serbi va demanar expressament i a darrera hora jugar el Barcelona Open Banc Sabadell per millorar les seves prestacions sobre terra batuda abans dels Masters 1.000 de Madrid i de Roma, i, sobretot, amb la vista posada en l’horitzó de Roland Garros. Només cal veure els seus resultats aquest curs. Ni en el pitjor dels seus malsons hauria imaginat un inici tan decebedor. El torneig es va perdre uns hipotètics quarts entre el serbi i Nadal, el major especialista de la terra sobre terra. Mirant en perspectiva, però, Djokovic ha estat un jugador també important sobre la superfície. Ha derrotat el balear set cops sobre argila en un context en què Nadal, en tota la seva carrera professional, només ha perdut 35 partits i n’ha guanyat 401. El balcànic, a més, va ser campió de Roland Garros el 2016 una vegada esmenat l’error greu que va cometre quan va permetre que Wawrinka li remuntés un partit que tenia mig guanyat el 2015. Semifinalista el 2015 al Godó i amb cinc títols ATP, Klizan, per la seva banda, és un jugador molt respectable i ho va demostrar obligant Nadal a salvar tres pilotes de set. Però el rendiment de Djokovic quan s’hi va enfrontar va ser baix, tant en el primer com en el tercer sets. En el segon va fer albergar esperances de retorn a partir del seu revés de capçalera. Va ser trist veure’l impotent, fallant cops fàcils –una volea escandalosa– per al seu nivell habitual. Després, va estar a l’altura i va demanar disculpes –no en tenia cap obligació– per no haver complert les expectatives. Només calia mirar-lo als ulls per veure que no va venir a passejar-se i menjar una paella a les Rambles.