Opinió

El blanc (tacat) i el groc

En dues simples oracions, Marcelo Vieira (al perruquer del qual hauria de ser-li retirada la llicència) ha sintetitzat el que és la història de la penya dels germans Padrós. Bravo! La primera, va pronunciar-la el lateral brasiler després que l’àrbitre els regalés el penal que va eliminar la Juventus: “No ens podia passar el mateix que al Barça, nosaltres som el Madrid.” La segona, després de l’atracament perpetrat al Bayern: “La pilota em toca a la mà, és penal.” Només li va faltar afegir-hi: “I què?”

Els jugadors del Madrid saben positivament que, en situacions límit, allà on no puguin arribar ells amb el seu futbol o el desig de la fortuna hi arribaran els bufaxiulets, com Michael Oliver, Björn Kuipers o Cüneyt Çakir, de torn. I sempre ha estat així. El Madrid és una prova evident de la sentència feta per Charles Robert Darwin (el de la selecció natural en l’evolució de les espècies): “Un dels errors de la història és que sempre es repeteix.” Una mena de fantasmal exèrcit blanc de salvació arbitral sempre està a punt per auxiliar el Madrid, quan està grogui.

Qualsevol equip que –en la Champions!– es deixa remuntar un 0 a 3 a casa, com va ser el seu cas contra la Juve, se’n va al carrer i llestos. Qualsevol equip que disputa una semifinal –de Champions!– jugant dos partits de pena (una evidència reconeguda sense pal·liatius per la seva pròpia claca, la del filòsof Valdanágoras i companyia), se’n va al carrer i llestos. És inaudit i indigne de la competició més prestigiosa –la Champions!– que un equip que es mostra manifestament inferior al rival en tres partits de quatre (el de la Juve a Chamartín i els dos amb el Bayern) s’acabi classificant per a la final!

D’acord que els rivals, començant pel pusil·lànime PSG del díscol Neymar, li han perdonat misericordiosament la vida, al Madrid, però no em vingueu amb la cançoneta de la seva suposada casta competitiva. Falòrnies! Sense els errors arbitrals (sempre) a favor seu, els blancs serien pell i os.

Quan el Madrid està contra les cordes i a punt de caure noquejat a la lona del quadrilàter, els àrbitres l’ajuden a aguantar-se dempeus (noti’s la diferència: nosaltres, a Roma, amb el 2 a 0, érem ridiculitzats i amb un genoll a terra, i l’àrbitre no solament no ens va ajudar a aixecar-nos, com a ells, sinó que ens va segar l’altra cama tot perdonant l’expulsió a Fazio). No és just. La del Real Madrid és una història tacada, que fa molta pudor i, en conseqüència, gens envejable.

Clàssic reivindicatiu

Pel que fa a nosaltres, a banda de la inexcusable obligació de reflexionar profundament sobre les causes i carències que ens han portat a fracassar, estrepitosament, durant tres anys consecutius en la Champions, voldria que els nostres jugadors afrontessin el clàssic de demà amb una actitud de tensió màxima, com si ens hi juguéssim la temporada.

D’entrada, perquè tenim l’obligació de recordar-li, al Madrid, que nosaltres, malgrat que no hàgim tingut ni jerarquia ni caràcter per demostrar-ho a Europa, encara som millors que ells. Però és que, demà, guanyar no és suficient. Se’ls ha de golejar i punt. Mentre esperem que a Kíev es faci justícia divina (i encreuem els dits perquè Mohamed Salah no es lesioni a la dutxa, o perquè el dejuni del Ramadà no el deixi famèlic...), estaria bé que, demà, davant de tot el món, el Madrid fos humiliat pel Barça.

No és un clàssic qualsevol. I, a propòsit, hi anirem vestits de groc...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.