Opinió

Valoracions i expectatives

És ofensiu que, a Can Padrós, gosin queixar-se dels àrbitres, quan haurien de fer-los el passadís en cada partit. És obscè que a Sergi Roberto se’l sancioni amb quatre partits, per una expulsió rigorosíssima, i que Bale (que va clavar els tacs intencionadament i pel darrere) quedés impune. És oportú el comentari d’Éric Cantona: “Posar la pasta de dents al tub és una de les coses més difícils que hi ha, però encara ho és més que xiulin un penal contra el Madrid en la Champions” (Eurosport, 9/5). Dita la qual cosa, entrem en matèria...

En la prèvia del partit amb el Vila-real, Ernesto Valverde va fer una interessant valoració de la temporada, que es resumeix en tres idees: 1. “Hem superat les expectatives, després dels problemes de l’inici.” 2. “No ens enganyem, aquí es valora guanyar-ho tot. Vam tenir un dia horrible a Roma, i això ens ha penalitzat.” 3. “La nota, que la posi cadascú; per a mi ha estat una gran temporada.” 

Prenc la paraula al nostre bon i honest entrenador. D’entrada, s’ha de valorar que guanyar la lliga és molt important, i si, a més a més, ho fem invictes, ja estarem parlant d’una gesta històrica. Però, en canvi, enguany (com l’any passat i com l’anterior) tampoc no hem sabut prioritzar els objectius. Jo no exigeixo el triplet, això és absurd. Però sí que exigeixo competir en la Champions i sí que exigeixo no fer el ridícul. Perquè Roma no va ser un accident, sinó el penós desenllaç d’una seqüència de partits en què, a les segones parts, i parlant clar, no ens aguantàvem ni els pets.

D’altra banda, afirmo rotundament que, al mes d’agost, jo no hauria firmat aquest doblet. A mi (està escrit) no em va acovardir la derrota de la supercopa, perquè ni ells eren tan bons com la nostra negligència ens podia fer pensar, ni nosaltres érem uns paquets. Era obvi que, aplicant el sentit comú, havíem d’arribar sense problemes al Nadal amb possibilitats obertes tant en la lliga com en la Champions. I seria aleshores quan s’haurien de prendre les decisions atrevides i encertades, que passarien inexcusablement –pensava jo– per jugar la copa amb els no habituals. Valverde va aplicar el sentit comú (amb el 4-4-2) i l’equip va anar creixent.

Però va arribar el gener, amb la copa del reietó, i, en aquest moment crucial, al Txingurri li va faltar grandeur: va triar el camí fàcil de cremar els titulars per eliminar tres rivals accessibles i assegurar-se la final d’un torneig menor. I tampoc es va atrevir a alinear la segona unitat en la lliga, tot i l’avantatge que teníem (per la rendició vergonyant del Madrid), i protegir els intocables perquè arribessin frescos als duels de la Champions. Això va ser Roma (plantejament tàctic horripilant i pobríssima actitud, a banda).

I no. Jo no em conformo sent el rei d’Espanya quan estàvem cridats a ser-ho del món. Jo hauria firmat guanyar la lliga en l’últim sospir i disputar les semifinals de la Champions en condicions de competir-la i d’aspirar a conquerir el Doblet (en majúscules). Perquè el drama d’aquests tres últims anys de fracassos a Europa, és que hem desaprofitat maldestrament el potencial irrepetible de comptar (encara) amb el millor equip de la nostra història, liderat pel millor jugador de tots els temps. Així de clar!

Per tant, pel que fa a mi, les expectatives de què parla Valverde no s’han superat. I això ho diu qui va créixer celebrant copes del rei i recopes. Qui va aprendre a estimar el Barça en la derrota i en la frustració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.