Diumenge al Ciutat de València es va esfumar la possibilitat de signar una lliga perfecta. Acabar tot el campionat sense cap derrota. Una gesta que només havien aconseguit dos equips, l’Athletic de Bilbao i el Real Madrid, però quan la lliga només la disputaven deu equips. Mai en temps moderns. Adeu a la possibilitat de fer història, malgrat que estar 43 partits sense perdre és un fita d’un mèrit enorme, colossal. L’objectiu d’acabar la lliga invictes il·lusionava Ernesto Valverde i els seus jugadors, però aquests no van ser capaços de traslladar aquesta motivació amb la força suficient per sortir cent per cent concentrats en el partit contra el Llevant. És absolutament comprensible que amb el títol ja a la butxaca i amb la majoria de futbolistes pensant en el mundial que començarà d’aquí a un mes, la intensitat no sigui la mateixa que quan hi ha objectius importants en joc, però el que va passar durant molts minuts en el partit a València no és correcte i costa moltíssim de justificar. Sort que els gols de Coutinho i una reacció global però insuficient de l’equip van permetre maquillar el ridícul que s’estava fent sobre la gespa.

La primera lliçó que es pot extreure de la derrota contra el Llevant és que no és el mateix sortir al camp a jugar que sortir al camp a competir. I el Barça al Ciutat de València no va competir durant moltes fases del partit. Com també va passar-li en el partit de Champions contra el Roma. Moltes vegades el talent et permet endur-te victòries amb la llei del mínim esforç, però en el futbol actual si al davant hi tens un equip amb un mínim d’arguments i una gran motivació, la derrota pot aparèixer quan menys t’ho esperes. Quan els de Valverde se’n van adonar ja era massa tard. Un altre cop. És injust que un equip que ha mostrat un gran esperit de competició durant tot l’any quedi marcat per dues derrotes molt doloroses. Però no s’ha d’oblidar que una va deixar els blaugrana fora de la màxima competició europea i l’altra va posar fi a la imbatibilitat de l’equip.

El partit també va servir per comprovar que si el Barça només tenia previst incorporar Griezmann a l’estiu i portar Arthur en el mercat d’hivern, possiblement haurà d’ampliar la llista d’incorporacions amb un defensa central. Vermaelen, que aquesta temporada ha rendit a un alt nivell quan ha estat en condicions, es va tornar a lesionar i torna a quedar palès que és un risc excessiu tenir-lo com a tercer central per culpa de la seva fragilitat física. És trist, perquè és un futbolista perfectament capaç de jugar en el Barça però que té un handicap que fa impossible que s’hi pugui confiar al cent per cent durant tot un exercici, en què hi ha mil i un partits. El duel també va certificar que Yerry Mina avui dia no ofereix garanties i que necessita un procés d’adaptació al futbol europeu i a l’estil del Barça. Lent de moviments i en anticipació, també perd la posició molt sovint, i en una defensa amb laterals fent gairebé d’extrems ni aquests ni el seu company a l’eix no pot cobrir-li sempre les espatlles. Si Valverde l’ha deixat en la majoria de partits a la grada no és pas casual.

No va estar tampoc a l’altura Dembélé, que acabava de fer un molt bon partit contra el Vila-real. Amb menys espais per córrer, li va costar molt acabar les jugades i va tornar a errar sovint en la presa de decisions. Una de les poques coses positives va ser comprovar que Coutinho pot aportar molt la temporada vinent.