Fa poc més d’un any, dos a tot esti­rar, un bon amic, i gran culer, em va dei­xar anar aquesta sentència. D’entrada, em va sor­tir un no rotund de la boca. Però com que l’inter­lo­cu­tor és un home asse­nyat que es mira la vida amb cri­teri i s’apas­si­ona amb l’argu­men­tació, la dialèctica i el fut­bol, vam entrar a deba­tre el seu rao­na­ment. Ara, dos anys després, escric aquesta columna com a gest de reco­nei­xe­ment. A ell, per des­comp­tat, i a Ini­esta, qui, en poques hores, viurà el seu últim par­tit com a blau­grana.

Mai m’ha agra­dat fer com­pa­ra­ti­ves, i menys a par­tir del pal­marès. Perquè Ryan Giggs, o George Weah, per exem­ple, sem­pre tin­dran les de per­dre amb el francès Karem­beu. El pal­marès no reflec­teix, només, la gran­desa d’un fut­bo­lista. Però és que fins i tot així, Ini­esta viu a anys llum de Zidane. L’iguala en mun­di­als, el dobla en euro­co­pes, i a nivell de clubs fa riure. 4 Cham­pi­ons a una. 9 lli­gues a qua­tre. 6 copes. Per cap del francès. Des del punt de vista numèric, la dimensió fut­bolística del 8 del Barça, i d’Espa­nya, cau a plom sobre el 10 de França, a cavall entre la Juven­tus i el Madrid.

Però essent així, per què ten­dim a pen­sar que pilota d’or del 98 marca la història del fut­bol? Segu­ra­ment, i aquí rau el segon argu­ment, pel medi­a­tisme de l’un i l’altre. La França de la gran­deur es reco­neix en un Zidane sen­sa­ci­o­nal que els va dur a gua­nyar el mun­dial a París, on no va aparèixer fins als quarts de final, san­ci­o­nat després d’agre­dir un rival.

Ini­esta, en canvi, con­viu en una cul­tura fut­bolística que l’allu­nya de ser un refe­rent. L’Espa­nya de la fúria, que afor­tu­na­da­ment ha dei­xat enrere aquest modus vivendi, s’emmi­ra­lla en Casi­llas o Ramos abans que en l’heroi de Sud-àfrica. I això pesa. Un relat que es repe­teix als clubs. Zidane encarna el flo­ren­ti­nisme ori­gi­nari, el dels “Zida­nes i Pavo­nes”. Un pro­jecte fut­bolísti­ca­ment des­astrós, econòmica­ment gai­rebé frau­du­lent, però que con­ver­tia l’astre francès en una estre­lla de rock, als antípodes mediàtics d’un nano d’Alba­cete que “come un boca­di­llo de cho­rizo” després del gol a Stam­ford Bridge.

L’ombra de Messi és tan gran que ens cega i ens treu pers­pec­tiva. Però si sor­tim del 10 i aga­fem el car­ril del vuit, l’infi­nit, s’alça una figura lle­gendària a qui només li queda una última obra. Al Camp Nou. Diu­menge, con­tra la Real Soci­e­dad.