Fa poc més d’un any, dos a tot estirar, un bon amic, i gran culer, em va deixar anar aquesta sentència. D’entrada, em va sortir un no rotund de la boca. Però com que l’interlocutor és un home assenyat que es mira la vida amb criteri i s’apassiona amb l’argumentació, la dialèctica i el futbol, vam entrar a debatre el seu raonament. Ara, dos anys després, escric aquesta columna com a gest de reconeixement. A ell, per descomptat, i a Iniesta, qui, en poques hores, viurà el seu últim partit com a blaugrana.

Mai m’ha agradat fer comparatives, i menys a partir del palmarès. Perquè Ryan Giggs, o George Weah, per exemple, sempre tindran les de perdre amb el francès Karembeu. El palmarès no reflecteix, només, la grandesa d’un futbolista. Però és que fins i tot així, Iniesta viu a anys llum de Zidane. L’iguala en mundials, el dobla en eurocopes, i a nivell de clubs fa riure. 4 Champions a una. 9 lligues a quatre. 6 copes. Per cap del francès. Des del punt de vista numèric, la dimensió futbolística del 8 del Barça, i d’Espanya, cau a plom sobre el 10 de França, a cavall entre la Juventus i el Madrid.

Però essent així, per què tendim a pensar que pilota d’or del 98 marca la història del futbol? Segurament, i aquí rau el segon argument, pel mediatisme de l’un i l’altre. La França de la grandeur es reconeix en un Zidane sensacional que els va dur a guanyar el mundial a París, on no va aparèixer fins als quarts de final, sancionat després d’agredir un rival.

Iniesta, en canvi, conviu en una cultura futbolística que l’allunya de ser un referent. L’Espanya de la fúria, que afortunadament ha deixat enrere aquest modus vivendi, s’emmiralla en Casillas o Ramos abans que en l’heroi de Sud-àfrica. I això pesa. Un relat que es repeteix als clubs. Zidane encarna el florentinisme originari, el dels “Zidanes i Pavones”. Un projecte futbolísticament desastrós, econòmicament gairebé fraudulent, però que convertia l’astre francès en una estrella de rock, als antípodes mediàtics d’un nano d’Albacete que “come un bocadillo de chorizo” després del gol a Stamford Bridge.

L’ombra de Messi és tan gran que ens cega i ens treu perspectiva. Però si sortim del 10 i agafem el carril del vuit, l’infinit, s’alça una figura llegendària a qui només li queda una última obra. Al Camp Nou. Diumenge, contra la Real Sociedad.