L’objectiu a la lliga era guanyar-la i punt. Però, a només dos partits d’aconseguir la gesta històrica, heroica i irrepetible de fer-ho invictes, al camp del Llevant estava prohibit perdre; i menys per deixadesa. Hem estat uns carallots! Ens falta sentit de l’èpica. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

La crítica poc analítica ha focalitzat la desfeta en la defensa, essent especialment colpejat Yerry Mina, tot obviant que el problema de fons és clarament estructural. El desequilibri tàctic de l’equip, que es parteix i queda a expenses del contraatac del rival, ja s’havia posat en evidència al camp del Depor –on vam guanyar la lliga– o a casa amb els de Can Padrós (quan érem onze contra onze, amb tres passades se’ns plantaven davant de Ter Stegen), per citar dos exemples recents. En aquest sentit, l’evolució tàctica de Valverde ha estat curiosa, ja que del 4-3-3 heretat, hem passat al 4-4-2 protector per acabar en un 4-2-4 involuntari i trencadís. I no és casualitat que el desajust s’agreugi quan coincideixen el gran Iniesta (ja t’enyoro) i Coutinho al camp, o quan el brasiler oficia de migcampista.

Cal dir, arribats a aquest punt, que el 4-4-2 tenia tot el sentit del món, perquè Iniesta ja no estava enguany físicament en condicions d’assumir les funcions, de pressió i recuperació, que havia hagut d’exercir amb Luis Enrique a la banqueta. Per tant, per protegir l’equip tàcticament, Valverde necessitava un quart home al mig del camp. Però amb Coutinho, que no és migcampista (ni en té el perfil ni la mentalitat) sinó mitja punta, l’equilibri tàctic salta pels aires.

Recordem que el 4-3-3 originari (amb Guardiola) comptava amb els infatigables Pedro, a davant, i Abidal, a darrere: treballant, recuperant i corregint. Doncs bé, si ara incorporem Griezmann –que, evidentment, no vindrà per escalfar banqueta en els partits importants– ens fa venir salivera recitar un onze titular amb Messi, Coutinho, Suárez i el francès nouvingut (i amb Dembélé –espero i confio– pressionant per ser, ell, un dels escollits). Però, la qüestió és òbvia: com s’ho farà Valverde, un tècnic que pensa els equips de darrere cap endavant, per equilibrar el sistema?

Alguns analistes apunten el dibuix del 4-2-3-1 com a alternativa plausible, amb el doble pivot guardant les espatlles i Suárez en punta, i amb Messi flanquejat per Coutinho i Griezmann entre línies. Teòricament quadra, però, a la pràctica, la fórmula amenaça amb desdibuixar-se i degenerar en el 4-2-4 de la partició, amb els pobres Busquets i Rakitic? igual d’abandonats que aquells valents texans que el 1836 van defensar El Álamo (i als qui Hollywood va immortalitzar, amb John Wayne dient allò: “Independència, m’agrada com sona aquesta paraula”...). Volem que rebentin? Els volem veure, a tots dos, asseguts al mig del camp en senyal de protesta per sentir-se víctimes de maltractament tàctic? O, potser, caldrà explorar altres dibuixos, com –se m’acut– el 3-4-3, tot reforçant el mig del camp, amb Sergi Roberto o amb algun reforç específicament combatiu, i incorporant un tercer central (ràpid) al darrere...

En fi, que Valverde resolgui l’atzucac que per això cobra. Per part meva, li deixo escrita una sentència del mític entrenador del Liverpool Bill Shankly (l’esperit del qual avanço que, dissabte vinent, serà aquí invocat), que el pot inspirar: “Un equip de futbol és com un piano, necessites vuit persones que el moguin i tres que puguin tocar el condemnat instrument.”