L’objec­tiu a la lliga era gua­nyar-la i punt. Però, a només dos par­tits d’acon­se­guir la gesta històrica, heroica i irre­pe­ti­ble de fer-ho invic­tes, al camp del Lle­vant estava pro­hi­bit per­dre; i menys per dei­xa­desa. Hem estat uns cara­llots! Ens falta sen­tit de l’èpica. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

La crítica poc analítica ha foca­lit­zat la des­feta en la defensa, essent espe­ci­al­ment col­pe­jat Yerry Mina, tot obvi­ant que el pro­blema de fons és clara­ment estruc­tu­ral. El dese­qui­li­bri tàctic de l’equip, que es par­teix i queda a expen­ses del con­tra­a­tac del rival, ja s’havia posat en evidència al camp del Depor –on vam gua­nyar la lliga– o a casa amb els de Can Padrós (quan érem onze con­tra onze, amb tres pas­sa­des se’ns plan­ta­ven davant de Ter Ste­gen), per citar dos exem­ples recents. En aquest sen­tit, l’evo­lució tàctica de Val­verde ha estat curi­osa, ja que del 4-3-3 here­tat, hem pas­sat al 4-4-2 pro­tec­tor per aca­bar en un 4-2-4 invo­lun­tari i tren­cadís. I no és casu­a­li­tat que el desa­just s’agreugi quan coin­ci­dei­xen el gran Ini­esta (ja t’enyoro) i Cou­tinho al camp, o quan el bra­si­ler ofi­cia de mig­cam­pista.

Cal dir, arri­bats a aquest punt, que el 4-4-2 tenia tot el sen­tit del món, perquè Ini­esta ja no estava enguany física­ment en con­di­ci­ons d’assu­mir les fun­ci­ons, de pressió i recu­pe­ració, que havia hagut d’exer­cir amb Luis Enri­que a la ban­queta. Per tant, per pro­te­gir l’equip tàcti­ca­ment, Val­verde neces­si­tava un quart home al mig del camp. Però amb Cou­tinho, que no és mig­cam­pista (ni en té el per­fil ni la men­ta­li­tat) sinó mitja punta, l’equi­li­bri tàctic salta pels aires.

Recor­dem que el 4-3-3 ori­gi­nari (amb Guar­di­ola) comp­tava amb els infa­ti­ga­bles Pedro, a davant, i Abi­dal, a dar­rere: tre­ba­llant, recu­pe­rant i cor­re­gint. Doncs bé, si ara incor­po­rem Gri­ez­mann –que, evi­dent­ment, no vindrà per escal­far ban­queta en els par­tits impor­tants– ens fa venir sali­vera reci­tar un onze titu­lar amb Messi, Cou­tinho, Suárez i el francès nou­vin­gut (i amb Dembélé –espero i con­fio– pres­si­o­nant per ser, ell, un dels esco­llits). Però, la qüestió és òbvia: com s’ho farà Val­verde, un tècnic que pensa els equips de dar­rere cap enda­vant, per equi­li­brar el sis­tema?

Alguns ana­lis­tes apun­ten el dibuix del 4-2-3-1 com a alter­na­tiva plau­si­ble, amb el doble pivot guar­dant les espat­lles i Suárez en punta, i amb Messi flan­que­jat per Cou­tinho i Gri­ez­mann entre línies. Teòrica­ment qua­dra, però, a la pràctica, la fórmula amenaça amb des­di­bui­xar-se i dege­ne­rar en el 4-2-4 de la par­tició, amb els pobres Bus­quets i Raki­tic? igual d’aban­do­nats que aquells valents texans que el 1836 van defen­sar El Álamo (i als qui Hollywood va immor­ta­lit­zar, amb John Wayne dient allò: “Inde­pendència, m’agrada com sona aquesta paraula”...). Volem que reben­tin? Els volem veure, a tots dos, asse­guts al mig del camp en senyal de pro­testa per sen­tir-se vícti­mes de mal­trac­ta­ment tàctic? O, pot­ser, caldrà explo­rar altres dibui­xos, com –se m’acut– el 3-4-3, tot reforçant el mig del camp, amb Sergi Roberto o amb algun reforç específica­ment com­ba­tiu, i incor­po­rant un ter­cer cen­tral (ràpid) al dar­rere...

En fi, que Val­verde resol­gui l’atzu­cac que per això cobra. Per part meva, li deixo escrita una sentència del mític entre­na­dor del Liver­pool Bill Shankly (l’espe­rit del qual avanço que, dis­sabte vinent, serà aquí invo­cat), que el pot ins­pi­rar: “Un equip de fut­bol és com un piano, neces­si­tes vuit per­so­nes que el moguin i tres que puguin tocar el con­dem­nat ins­tru­ment.”