Ara que ja s’ha despatxat l’entrenador i el secretari tècnic, l’Espanyol pot dibuixar el futur de l’estructura esportiva gairebé com si tingués un full en blanc. Ara, més enllà de condicionants econòmics, és quan tota la potència del director general esportiu ha de mostrar-se en plenitud. És el moment d’Òscar Perarnau.

La primera mesura important, després de liquidar a Quique Sánchez Flores i Lardín, se centra en la creació de la figura de director de futbol professional, una mena de secretari tècnic pel primer equip. També s’estableix que el filial, que demà comença l’eliminatòria per tornar a segona B amb el Compostel·la, passa a dependre de la coordinació del futbol de base. Un moviment que es justifica com a cohesió entre les diferents etapes del futbol formatiu.

La cerca de l’entrenador sembla que és ja el pas següent, si bé el càrrec recentment creat de director del futbol professional encara s’ha d’omplir. El més normal seria triar primer aquesta figura i després, l’entrenador.

Cada cop hi ha més veus que assenyalen Rubi com a ferm candidat a la banqueta. Personalment m’agrada l’aposta, sempre que el convenciment de la junta sigui total. Només cal recordar el que va passar amb tècnics de perfil similar, homes de la casa, amb sobrada capacitat però que van ser destituïts abans d’hora, com Tintín Márquez o Sergio González. Ara bé, si és viable econòmicament, per mi, el que crec que seria l’entrenador ideal és Paulo Sousa. Un home amb prestigi internacional, a qui li agrada un futbol clàssic però atractiu, i que coneix l’entitat.