No cal insistir en les virtuts d’Andrés Iniesta. En tot cas, accentuem que el seu últim servei a la causa blaugrana, de moment, hagi consistit a donar dos tocs d’alerta d’aquells que sonen. El primer, dedicat a la continuïtat de Busquets, evidència absoluta ni que fos per la sospita que els responsables del club semblen aliens als paràmetres lògics en la immensa majoria de mortals. La segona, insistir en la necessitat de cuidar i preservar la Masia com a insubstituïble pal de paller d’un model que es va abandonant a mesura que els gestors s’entesten a avançar en direcció contrària a la que el Barça hauria de portar. Malgrat el doblet, una desafecció creixent sembla dominar l’ànim culer, resignat a repetir la rutina dels darrers anys. Cada final de campanya significa tornar a la casella de sortida, es repeteix gràficament el dia de la marmota, per posar-ho en un terme que ha fet fortuna. En aquesta curiosa rutina, la junta i els seus altaveus mediàtics ens bombardegen d’eufòria interessada per impedir que es demanin responsabilitats o es posi en dubte la seva vàlua i rumb. Ara toca Griezmann, que ho tapa tot, com si fos Messi. Cada any se’ns repeteix que la forta inversió realitzada propiciarà una banqueta curulla de relleus i rotacions on sigui gairebé impossible distingir titulars de suplents. Per això fitxen a preus bàrbars. Arrodoneixen el missatge prometent solemnes que no caldrà ja fitxar en dues o tres temporades, de bona com és la plantilla. Arribat Nadal, el muntatge s’ensorra perquè tan fantàstics reforços funcionen a la pràctica com escopetes de fira. Aleshores, dia de la marmota, tornen a sorgir els manaires reclamant temps i paciència, que ja esclatarà la setena meravella de torn. Així les coses, no cal que ens hi estenguem més; aquest imminent estiu havia de ser el del parell de retocs i prou. Ara, els encarregats de generar corrents d’opinió ja parlen de cinc fitxatges, per anar bé. En canvi, a cada bugada es perd un llençol de qualitat, l’equip es va despersonalitzant. Ara, Iniesta, com si ningú hagués pensat que algun dia faria 34 anys i envelliria, com si aquest Barça fos incapaç d’alçar la vista per planificar. Hem perdut ja el compte de les inversions realitzades i tampoc ens plantegem d’on surten tants com se’n gasten; ha deixat d’encuriosir-nos.

No és nostàlgia, no ho confonguem, quan veus que Guardiola renova per tres anys amb el City i no van ser capaços de convèncer-lo per eternitzar-lo a casa. Assumim que sigui llei de vida veure marxar els pilars d’una fantàstica generació. El que costa de pair és la cerimònia contínua de distracció, quedar-nos enlluernats amb Griezmann per dictamen de l’oficialitat, calgui o no un nou cromo en la col·lecció, mentre llancen el globus sonda de les cessions de Yerry Mina i Dembélé, com si haguessin aterrat de franc i no existissin responsables de la seva contractació. L’estat d’ànim ha de ser moix per força en comprovar que aquest peculiar dia de la marmota culer només serveix per fugir endavant, dissimular i aplicar allò del qui dia passa, any empeny. I fins l’any vinent, quan tornarem a trobar-nos exactament igual. Mentre Messi aguanti la bastida, rai. I d’aquí no es movem, malgrat que l’ànim es vagi marcint lentament, ben lluny del model, del que hauria de ser i del que Andrés alerta en l’adeu.