La marxa d’Andrés Iniesta del FC Barcelona suposa perdre massa actius per al club d’una sola vegada. Pel que fa a imatge, per exemple, el capità blaugrana és el màxim representant de la contracultura en l’ambient futbolístic actual, en el qual la sobreexposició, la superficialitat, la frivolitat i el caràcter capritxós desafortunadament estan massa a l’ordre del dia. Pep Guardiola ho va definir a la perfecció: “Andrés menja a part. No porta arracades, no es pinta el cabell, juga vint minuts i no es queixa... És l’exemple. Així ho dic als més joves: ‘Fixeu-vos en Iniesta’.” Pel que fa als valors, els qui han seguit, més o menys, la seva trajectòria, en troben exemples de manera regular i constant seguint sempre una constant com a punt de referència: la humilitat. A més, ha aconseguit un dels “triomfs” més difícils per a un esportista professional que es dedica a un esport d’equip; ell personifica el que els entrenadors en diuen “el capità invisible”: aquella persona que té ascendència sobre el grup i ho fa no buscant a qualsevol preu exercir aquest lideratge, sinó que és el col·lectiu el que el reclama, que el busca per la seva capacitat d’aportar un criteri, de generar punts de consens i d’unió, de sentit comú que el col·lectiu necessita. Finalment, hi ha la seva enorme figura en l’àmbit futbolístic. Tan immensa com la seva naturalitat. De fet, ell sintetitza a la perfecció el concepte de joc que ha donat al club blaugrana els èxits més espectaculars. Compartint equip i projecte amb jugadors com Xavi i Messi és arriscat fer aquesta afirmació, però per a mi Xavi és (no només, però principalment) la identificació amb l’ordre, el racionalisme, mentre que Messi suposa la improvisació, l’anarquia que provoca un desordre letal en els sistemes defensius. Andrés Iniesta és una simbiosi perfecta entre els dos conceptes: desordena racionalment o ordena creativament. És la personificació del dogma conceptual que va encunyar l’entrenador argentí César Luis Menotti: “El futbol és ordre i aventura.” La seva elegància rau en l’economia gestual, la seva expressió artística (sí, el futbol tal com l’entén Iniesta és art) viu del minimalisme. Aquest és la font de poder i d’atracció que genera el seu joc: senzillesa, imaginació i efectivitat.