Estimat Andrés. Ara ja sí, ja és una realitat que marxes. M’ha costat molt fer-me a la idea que estàvem gaudint dels teus últims dies amb la samarreta del Barça. No m’ho volia creure, perquè sé que el futbol continua, però res serà el mateix. Vas tenir tots els comiats possibles, vas aixecar el teu últim títol, vas poder agrair l’estima al públic del Camp Nou, i et vas acomiadar de l’estadi i la gespa que t’ha vist créixer. Que bonica, aquella imatge de la immensitat del Camp Nou buit i tu allà al mig, assegut, immortalitzant el moment. Segurament et van passar moltes coses pel cap. A mi, com a mínim, me’n van passar unes quantes. Em va venir al cap un triangular que el Barça, l’Espanyol i la Real Sociedad van jugar al Miniestadi en honor de Javier Urruti. Hi vaig anar amb el meu pare i la meva germana gran, i va ser el primer cop que et vaig veure jugar en directe. També em va venir al cap el teu debut a Bruges el dia que celebràvem l’aniversari de la meva mare. Em va venir al cap la meva cara d’estupefacció mentre sentia per la ràdio que no eres titular a París, i també les habituals suplències en els teus inicis al primer equip. Però també em va venir al cap el gol de Stamford Bridge, i la samarreta “Dani Jarque, siempre con nosotros” que vas lluir a Johannesburg, i el segon lloc de la Pilota d’Or. I els 32 títols. I el braçal de capità. I, de cop, vaig tornar al present i continuaves assegut a la gespa del Camp Nou. I vaig tenir molt clar que sí, que se’t trobarà molt a faltar.