Esti­mat Andrés. Ara ja sí, ja és una rea­li­tat que mar­xes. M’ha cos­tat molt fer-me a la idea que estàvem gau­dint dels teus últims dies amb la samar­reta del Barça. No m’ho volia creure, perquè sé que el fut­bol con­ti­nua, però res serà el mateix. Vas tenir tots els comi­ats pos­si­bles, vas aixe­car el teu últim títol, vas poder agrair l’estima al públic del Camp Nou, i et vas aco­mi­a­dar de l’estadi i la gespa que t’ha vist créixer. Que bonica, aque­lla imatge de la immen­si­tat del Camp Nou buit i tu allà al mig, asse­gut, immor­ta­lit­zant el moment. Segu­ra­ment et van pas­sar mol­tes coses pel cap. A mi, com a mínim, me’n van pas­sar unes quan­tes. Em va venir al cap un tri­an­gu­lar que el Barça, l’Espa­nyol i la Real Soci­e­dad van jugar al Mini­es­tadi en honor de Javier Urruti. Hi vaig anar amb el meu pare i la meva ger­mana gran, i va ser el pri­mer cop que et vaig veure jugar en directe. També em va venir al cap el teu debut a Bru­ges el dia que celebràvem l’ani­ver­sari de la meva mare. Em va venir al cap la meva cara d’estu­pe­facció men­tre sen­tia per la ràdio que no eres titu­lar a París, i també les habi­tu­als suplències en els teus ini­cis al pri­mer equip. Però també em va venir al cap el gol de Stam­ford Bridge, i la samar­reta “Dani Jar­que, siem­pre con noso­tros” que vas lluir a Johan­nes­burg, i el segon lloc de la Pilota d’Or. I els 32 títols. I el braçal de capità. I, de cop, vaig tor­nar al pre­sent i con­ti­nu­a­ves asse­gut a la gespa del Camp Nou. I vaig tenir molt clar que sí, que se’t tro­barà molt a fal­tar.