Penya a la catalana
Inesperat, increïble o miraculós són adjectius que s’escauen al feliç gir de guió que ha dut la Penya a mantenir-se en la lliga ACB, però posats a glossar com ha forjat el Joventut aquesta salvació, trio de dir que ho ha fet a la catalana, basat en gran manera en dues causes que són arrels culturals de com entenem l’esport al nostre país. La primera, que aquí fem les coses de baix a dalt, no esperant models prefabricats de club i sí creant-los i mantenint-los des de la suma d’aportacions i esforços. I a Badalona, en el pitjor moment institucional i esportiu, ha sumat tothom. La ciutat no deixant morir un club referent; tretze accionistes gratant-se la butxaca per fitxar Conger, l’aler alt que faltava i peça clau amb Laprovittola; 400 persones avalant 1.500 euros per cap, mancomunant el desbloqueig econòmic; molts seguidors més signant per la Penya i fent evident que el club, malgrat la llei espanyola que el fa ser SAD i permet un president gens representatiu, és encara de la massa social; i la graderia donant suport incondicional a un equip que, amb molts joves, volia paciència. A la pista, els de Carles Duran han respost amb l’altre gran tret cultural del nostre esport. Perquè la Penya no s’ha salvat per la via de fer un punt més que els rivals al preu que fos, sinó fent un bon joc, el camí més honest i fiable cap a la victòria que concebem en aquest racó de món. Pel fons i per les formes, doncs, un goig que el comiat d’avui a l’Olímpic ho sigui només del curs. El Joventut continua malalt, sí, però la seva mala salut és de ferro.