Nosaltres havíem de ser avui a Kíev per disputar el que hauria estat el pare de tots els partits i posar, definitivament, la penya dels germans Padrós al seu lloc. La nostra incompetència ens ho ha impedit.

Així, doncs, només podem esperar que, aquest vespre, als boys de Jürgen Klopp no els acabi passant el mateix –salvant totes les distàncies– que als soldats britànics que la nit del 23 al 24 de gener de 1900, en el context de la 2a Guerra Bòer (1899-1902) i sota les ordres d’un inepte general Warren, van atacar i aparentment van conquerir l’Spion Kop (el turó de l’espia). I és que, quan la boira va escampar, es van adonar que les cotes més altes del turó continuaven dominades pels bòers.

Allò va ser una carnisseria i el nom de Spion Kop fou espontàniament adoptat pels aficionats del Liverpool FC per anomenar la graderia sense sostre (que els recordava un turó) d’Anfield Road, la de darrere la porteria de Walton Breck Road. Quan el 1928 el club va cobrir-la, va batejar oficialment com The Kop aquella graderia que, amb el temps, esdevindria la de més solera del futbol mundial...

Més que en aquells dissortats soldats de sa Majestat, a mi el Liverpool de Klopp em fa pensar en una manada de búfals en estampida, arrasant-ho tot. Quan comença el partit, els seus jugadors poden envestir el contrari i escombrar-lo com van fer amb el City (equipàs) de Guardiola. Ergo, si els Salah, Mané i Firmino estan avui inspirats, i si a la resta de la tropa no els pesa en excés la por escènica (cap d’ells no ha disputat mai una final de Champions), a la mitja hora ja podríem tenir un parell de gols a favor. Tanmateix, si això succeeix (tant de bo), quan la boira de l’eufòria escampi i ens deixi veure la realitat de la situació, ja haurà començat el calvari de la resistència...

Mentre, el Liverpool té energia imprimeix un ritme frenètic, de pressió a primera línia i amb una ofensiva vertical difícil de combatre. Els seus jugadors no deixen respirar el rival i l’ataquen per tots els flancs. Però tàcticament, l’equip no disposa d’un xip regulador que compensi els esforços i permeti allargar el rendiment. Així, quan li fallen les forces es desploma, incapaç de crear un escenari amb mecanismes per mantenir el control de la situació, a un ritme de revolucions menor.

Cal dir que aquest dèficit és molt freqüent en equips que basen el joc en la pressió avançada. Ja li passava al Dortmund del mateix Klopp (tot i que combinava millor les fases de pressió i les de replegament, amb el contraatac com a arma letal) i, de fet, també ens passa al Barça... Però el cas del Liverpool és exagerat: en 90 minuts pot passar de golejar a ser remuntat i derrotat. Aquesta bipolaritat el converteix en una esquadra imprevisible i molt perillosa, tant per al rival com per a si mateixa. En el millor dels casos, el d’avui serà un partit d’infart.