Sobre l’adeu d’Iniesta
A mi, sincerament, m’hauria agradat que Andrés Iniesta (com en el cas de Xavi i com m’agradaria que ho fessin Messi, Piqué i Busquets) hagués acabat la seva carrera futbolística al Barça. Això perquè seria una manera de contradir que, en aquest món tan competitiu i brutalment exigent del futbol professional d’elit, un jugador no pot retirar-se progressivament d’acord amb un procés en què, a més de fer-ho ell mateix, el club i els seus seguidors acceptessin que les condicions físiques no li permetran jugar amb tanta continuïtat, però que, de manera més puntual i dosificada, podrà seguir fent una aportació essencial íntimament lligada al talent i, a més, a tota l’experiència adquirida. Una manera d’acceptar les conseqüències físiques del pas del temps, però també d’afirmar que, ni tan sols pel que fa a l’esport, no tot s’ha de mesurar pel rendiment màxim del cos, per no dir-ne la seva explotació.
Però aquest desig, en tenim constància, és contra corrent no només del món del futbol professional, sinó de tot el món laboral privat: les empreses es desfan dels treballadors a partir de certa edat per substituir-los per joves, dels quals extreure més rendiment a un cost més barat: l’esclavatge modern amb uns lleis del mercat dictades per depredadors. A vegades les empreses ho fan quan aquests treballadors són a prop de la jubilació, a la qual arriben després del període d’atur. Però, sense contemplacions, a vegades els abandonen a la precarietat. Evidentment, tal situació no té res a veure amb Iniesta, que forma part d’una classe a banda dels treballadors de tota mena. Als 34 anys, ni tan sols s’ha jubilat com a futbolista, de manera que encara li’n queden tres o quatre per fer diners a cabassats. Diuen que la seva carrera és curta, però, si us plau, els ingressos de la casta superior dels esportistes és un escàndol: si fem un compte ràpid, en un sol mes deuen guanyar més diners que la majoria de nosaltres en tota la vida; i en un dia més que els habitants de certes parts del món. I és així que, només un any després de signar un contracte vitalici amb el Barça susceptible de reconsiderar-se cada any, Iniesta se’n va al Japó per cobrar-hi el doble: 30 milions de dòlars anuals. De l’horterada del comiat al Camp Nou en parlarem pròximament.