Tot és possible en l’esport
Els periodistes esportius oblidem massa sovint quin és l’objecte de la nostra feina: l’esport. I que l’esport el practiquen persones, no màquines, ni robots, ni éssers virtuals. I els esportistes, com a persones que són, poden fer grans gestes, però també protagonitzar defallides, o errades memorables. I que un club tingui més diners que ningú i pugui fitxar els millors jugadors tampoc és garantia de res. Totes aquestes premisses i d’altres que podríem anar-hi afegint, fan que en l’esport dos més dos no siguin sempre quatre.
A ningú li fa ràbia quan en un partit de futbol es comença a fer el resum quan encara no s’ha acabat? O quan en una cursa ciclista de tres setmanes es comença a descartar ciclistes quan encara queden un munt de muntanyes per pujar? O quan es dona per guanyada una lliga amb molt encara per jugar? O quan es menysté un equip perquè no té nom, ni palmarès ni glamur? Avui Chris Froome guanyarà el Giro quan tots l’havíem donat per enterrat i Simon Yates, que el tenia “a la butxaca” no estarà entre els vint primers. A Colònia, a la final a quatre de la Champions d’handbol, la final la jugaran avui el Nantes –va derrotar el Barça en la fase de grups– i el Montpeller –va eliminar el Barça en els vuitens de final–. Sí, va ser un fracàs que el Barça d’handbol –per potencial, per història– no arribés a Colònia, però potser també és que massa sovint oblidem que els rivals també juguen i que aquesta és la grandesa de l’esport, que com deia el poeta: “Tot està per fer i tot és possible.”