Ningú, o gairebé, té cap dubte que Luka Doncic està cremant els seus darrers dies en el bàsquet europeu. A menys d’un mes per al draft de l’NBA, tot apunta –després, les franquícies faran el que vulguin– que serà top-3. Qui sap, potser número 1 i tot si els Suns, dirigits per Igor Kokoskov, seleccionador eslovè, opten per triar-lo. El que sembla clar és que, jugui on jugui, està cridat a deixar empremta també als Estats Units. I possiblement, sigui All-Star.

Al Madrid, l’han sabut cuidar, dirigir. I, al final del trajecte, Pablo Laso ha tingut mà esquerra per polir-lo, sense pressa però sense pausa. Si la lesió de Llull ha ajudat a fer una eclosió tan bestial enguany no se sabrà mai, però l’eslovè ja fa temps que domina el joc i els tempos d’un partit com si fes dècades que actués en el professionalisme. Un marrec de només 19 anys enfilant-se fins més enllà dels 30 de valoració en vuit partits (de 30) en l’Eurolliga és una bestialitat que mereixia l’MVP de la temporada en el torneig. Una altra cosa és que se’l vulgui venerar donant-li tots els guardons haguts i per haver, fins i tot passant per davant de mèrits d’altres. Va passar a la final a quatre, en què va ser escollit MVP quan era palpable que la incidència de Causeur i, sobretot, Thompkins havia estat més gran. O ara, en la Lliga Endesa. Ha estat magnífic, però Gary Neal ha salvat, quasi tot sol, el Tecnyconta, i no pot penalitzar jugar en un equip petit. Doncic és i serà extraordinari, però inundar-lo ara de premis és excessiu i innecessari.