Machín pren les maletes quan ens esguardàvem sense retrets tot escopint la rutina, i amb silenci, tanca la porta en l’instant precís que ens plantejàvem brindar-li un espai públic amb una escultura seva a l’estil de Kim Jong-un acompanyada d’una placa de bronze amb la gran cita a mig camí del modernisme literari de Machado i els plantejaments ontològics de Heidegger: “Cuando Montilivi anima, se me pone dura.” Un aforisme que serà analitzat a les escoles gironines durant cent cinquanta-cinc anys seguint els paràmetres d’adoctrinament que tan bon fruit ens han donat amb els votants de Ciudadanos, i que servirà perquè els nens d’aquest territori perdut de la Gàl·lia entenguin com un visionari de Sòria va canviar la mentalitat gironina del botiguer permanentment angoixat per la possibilitat de perdre el seu negoci com a causa d’una conspiració tecnològica.

Així doncs, perquè els finals de les històries d’amor han de ser un homenatge als moments compartits, és d’agrair que Machín parteixi sud enllà per fer un salt qualitatiu i, alhora, obligui el Girona a fer el pas de la majoria d’edat a primera divisió amb una d’aquelles abraçades dels que saben que s’ho deuen tot i que un dia, per justícia amb la història conjunta, es retrobaran per la necessitat d’estar envoltat dels que et reconeixen com un triomfador. Gràcies, Pablo, esperem que et tractin bé a Sevilla, i si no, ens truques, que et vindrem a rescatar amb un exèrcit capitanejat pel Killer kenyà i dirigit pel tribunero que sempre cridava “Haz cambios, Machín!”