Xavi Hernández és, avui dia, el futbolista que més partits ha jugat en la història del Barcelona. Diríem, sense marge per a l’equivocació, que és una figura autoritzada per a opinar sobre els assumptes del club. Doncs bé, ha dit que els responsables de l’àrea de futbol van una mica perduts. Sorprèn la declaració, que és molt dura, perquè l’exjugador acostuma a ser prudent. Per això, en aquest punt, cal dir que Xavi va enviar un àudio per Whatsapp a algú de manera privada però, després, aquesta persona es va encarregar de fer-lo córrer per la xarxa. Finalment ahir, el programa El penalty, de Ràdio Estel, va fer públiques aquestes paraules. Malgrat tot, Xavi podia haver matisat la declaració però, en canvi, ha refusat fer-ho perquè, al final, és el que pensa. I com que sempre ha estat una persona coherent, ara, als 38 anys, potser no és un bon moment per deixar de ser-ho. O sigui, algú li ha fet una mala jugada, a Xavi, però una vegada assumida, ni un pas enrere.

No es tracta d’un toc d’atenció més. Que sigui Xavi qui diu que el Barcelona no gira gaire rodó és un avís en majúscules. I cal escoltar-lo perquè pocs com ell saben com s’ha de fer el procés d’aprenentatge fins al Camp Nou, com s’ha d’actuar una vegada hi ets i com s’ha de gestionar el tresor més gran –amb el permís de Messi– que ha tingut el club en les últimes dècades i que l’han convertit en la referència mundial del sector de la pilota: el mètode. Entre els aficionats del Barça existeix el convenciment que Xavi Hernández serà, un dia no molt llunyà, l’entrenador del Barcelona. Un cop més, sobre la base dels seus coneixements futbolístics i del seu tarannà com a persona, quan Xavi parla del Barça, cal escoltar-lo.

A vegades cal recordar que el Barcelona és, abans de res, un club de futbol. Josep Maria Bartomeu parla de l’Espai Barça, de patrimoni, de diners, de les penyes... però no de futbol. I quan ho fa perquè el periodisme li ho demana, tremola. O, com li passa sovint quan li pregunten pel futbol formatiu, parla sense rigor ni coneixement. El seu relat, en aquesta línia, és dramàtic. En fi, un no s’imagina el màxim responsable d’una empresa de camises que no en tingui ni idea, del tèxtil. En el futbol, en el Barça, sí. Per tant, és evident que Bartomeu necessita ajuda. De fet, l’ha necessitat des del primer dia. I ha patit perquè les seves actuacions en el passat l’han condemnat a no poder comptar amb l’assessorament d’un determinat grup d’exjugadors o tècnics que són experts en la matèria. Ni una trista conversa per a conèixer la direcció correcta. Així que, sense Johan Cruyff –mentre era viu–, sense Pep Guardiola –que va marxar per cames–, sense Xavi Hernández –que encara juga però ja sabem què en pensa, de tot plegat– o sense Carles Puyol –que va fer costat a Andoni Zubizarreta quan Bartomeu el va acomiadar per haver dit veritats que en aquell moment no li interessava escoltar–, el president del Barcelona ha fet cas a Albert Soler, expolític convertit en l’ideòleg del futbol i la resta dels esports professionals, i del director de futbol que ell mateix va fer fort i que avui és la seva mà dreta, Pep Segura. I aquí, que cadascú valori l’obra de Bartomeu, Soler i Segura. I que es pregunti si el Barça, avui, és o no la referència mundial del futbol.