Quan L’Équipe va crear la copa d’Europa hi va convidar els equips més prestigiosos de cada país, amb resposta dispar. Els anglesos, per exemple, no hi van participar. A Espanya l’elegit va ser el Barça, però quan el corresponsal del rotatiu francès, Carlos Pardo, va presentar la invitació (1954), els responsables del club van rebutjar-la, tot argumentant que aquell torneig era una “utopia sense futur” i que, en canvi, volien “recuperar el campionat de Catalunya”. Quins grans visionaris! Dolgut, el pla B de Pardo va ser convidar el Madrid de Bernabéu i Saporta, que van acollir la idea entusiasmats, veient-hi l’oportunitat per deixar de ser un club de segona fila. La resta de la història, ja la coneixem...

Doncs bé, en un context i amb un relat molt distints, però amb l’agreujant de pes que, a diferència d’aleshores, que la copa d’Europa era “només” el projecte d’un diari, avui la Champions és la Champions!, ja fa tres llargues temporades que, reiteradament, el Barça ha tornat a cometre el mateix error històric de no saber prioritzar els objectius: Europa.

Mentre el Madrid aixecava a Kíev una Champions guanyada injustament (els àrbitres el van salvar contra la Juve i el Bayern, i Ramos hauria d’haver estat expulsat en la final), Carles Puyol escrivia el seu famós tuit: “Enhorabona, madridistes. Quatre Champions en cinc anys amb un dels millors Barça de la història..., hem de reflexionar en les prioritats.”

L’entradeta de felicitació hi sobra, però l’excapità ho clava. El missatge fa pupa i les reaccions l’obliguen a fer la reflexió següent: “La lliga no es pot llançar mai, però la copa han de jugar-la els qui no juguen habitualment, i estar a tope per a la Champions.” Al·leluia! Puyol sap de primera mà el desgast que suposa la copa. I no es tracta de “llançar”, sinó de “prioritzar”.

Llàstima, Carles, de no haver-ho dit abans, quan Valverde cremava els titulars en la copa del rei o quan, increïblement, era incapaç de fer rotacions en la lliga, tot i gaudir d’un avantatge folgadíssim. Potser, a tu, algú d’aquell vestidor t’hauria fet cas. El mal és irreparable. Quan els nostres nets mirin el palmarès de la Champions i vegin que després del 2015 no hi figurem ni com a secundaris, potser ens preguntaran: “Messi ja no jugava al Barça, oi, avi?”...