Messi ja no jugava?...
Quan L’Équipe va crear la copa d’Europa hi va convidar els equips més prestigiosos de cada país, amb resposta dispar. Els anglesos, per exemple, no hi van participar. A Espanya l’elegit va ser el Barça, però quan el corresponsal del rotatiu francès, Carlos Pardo, va presentar la invitació (1954), els responsables del club van rebutjar-la, tot argumentant que aquell torneig era una “utopia sense futur” i que, en canvi, volien “recuperar el campionat de Catalunya”. Quins grans visionaris! Dolgut, el pla B de Pardo va ser convidar el Madrid de Bernabéu i Saporta, que van acollir la idea entusiasmats, veient-hi l’oportunitat per deixar de ser un club de segona fila. La resta de la història, ja la coneixem...
Doncs bé, en un context i amb un relat molt distints, però amb l’agreujant de pes que, a diferència d’aleshores, que la copa d’Europa era “només” el projecte d’un diari, avui la Champions és la Champions!, ja fa tres llargues temporades que, reiteradament, el Barça ha tornat a cometre el mateix error històric de no saber prioritzar els objectius: Europa.
Mentre el Madrid aixecava a Kíev una Champions guanyada injustament (els àrbitres el van salvar contra la Juve i el Bayern, i Ramos hauria d’haver estat expulsat en la final), Carles Puyol escrivia el seu famós tuit: “Enhorabona, madridistes. Quatre Champions en cinc anys amb un dels millors Barça de la història..., hem de reflexionar en les prioritats.”
L’entradeta de felicitació hi sobra, però l’excapità ho clava. El missatge fa pupa i les reaccions l’obliguen a fer la reflexió següent: “La lliga no es pot llançar mai, però la copa han de jugar-la els qui no juguen habitualment, i estar a tope per a la Champions.” Al·leluia! Puyol sap de primera mà el desgast que suposa la copa. I no es tracta de “llançar”, sinó de “prioritzar”.
Llàstima, Carles, de no haver-ho dit abans, quan Valverde cremava els titulars en la copa del rei o quan, increïblement, era incapaç de fer rotacions en la lliga, tot i gaudir d’un avantatge folgadíssim. Potser, a tu, algú d’aquell vestidor t’hauria fet cas. El mal és irreparable. Quan els nostres nets mirin el palmarès de la Champions i vegin que després del 2015 no hi figurem ni com a secundaris, potser ens preguntaran: “Messi ja no jugava al Barça, oi, avi?”...
El ‘carnisser’ de Kíev
Com va observar l’egipci A.H. Mido (ex de l’Ajax, el Celta, el Tottenham o la Roma), “qui entén de futbol sap que Sergio Ramos va lesionar Salah intencionadament”. Ho subscric i, coneixent l’historial violent del carnisser de Kíev (qualificatiu emprat pel diari egipci Al-Masry al-Youm), també crec que en el minut 47 d’aquell simulacre de final va colpejar, amb intenció professional, el pobre Karius (l’home que va deixar al Liverpool caminar sol, és a dir, sense porter).
Des del portal Charge.org es demana a la FIFA i a la UEFA que sancionin Ramos. Ja són més de 500.000 els firmants i, encara que –lamentablement– les sancions no es produiran, la iniciativa serveix si més no per denunciar la impunitat amb què opera el J.W. Hardin del futbol mundial, salvant les distàncies evidents.
Encara se’m posen els pèls de punta quan penso en la puntada criminal que, amb tota la mala intenció, el carnisser va clavar-li a Messi al Camp Nou, en el minut 92 del dia del 5 a 0 (29/11/2010). Per cert, Hardin, a qui Bob Dylan va dedicar una balada, fou el pistoler del Far West amb més difunts atribuïts: 58, entre els quals 4 eren xèrifs. Un tipus perillós.
