L’esport, França i Espanya
Ja fa molts anys que, per aquestes dates, l’esport espanyol mira cap a París, cap a Roland Garros. Que Rafael Nadal hagi guanyat el torneig deu vegades des del 2005 hi té molt a veure. Ahir mateix, el manacorí va derrotar sense pietat Richard Gasquet, una de les promeses del tennis francès que mai ha estat una realitat. Quan un esportista espanyol obté un triomf en territori francès i/o sobre un francès hi ha una alegria especial al país veí. Imagino que deu ser perquè si alguna cosa els molesta quasi tant com un català és un francès. I això fa que, aplicant aquest sentit de la desmesura tan espanyol, sovintegin les burles cap a l’esport i els esportistes francesos: “Soy español. ¿A qué quieres que te gane?” Un fet que, d’entrada, demostra una gran ignorància de l’esport a França. I de sortida, fa palesa encara més la seva ignorància respecte a la història de l’esport. A Espanya els agrada treure pit, especialment, dels èxits en el mundial i l’Eurocopa de futbol, en les copes d’Europa de futbol i de bàsquet, en el Tour, a Roland Garros, en els mundials de motociclisme i de fórmula 1. Saben què tenen tots en comú, excepte el mundial de motos? França. En el Tour i Roland Garros és òbvia aquesta relació. Però els sonen els noms de Jules Rimet i Henry Delaunay? Segur que sí que coneixen el diari L’Equipe i l’escuderia Renault. Si en tenen dubtes, una petita cerca i tot arreglat, sabran qui és qui i què va fer. Sense algunes creacions franceses hi ha esportistes i clubs espanyols que no serien el que són.