Laura Ràfols, la capitana del Barça, va fer present dissabte un mite grec. S’enfrontà, com Ulisses, als dos monstres de l’espanyolisme xenòfob i excloent. Escil·la de sis caps que, amagat en una cova, vol devorar els navegants catalans cap a la llibertat, un dia serà el PP, l’altre el PSOE, l’altre Cs o qui calgui, i a la riba oposada hi ha Caribdis, un altre monstre marí, que s’empassa grans quantitats d’aigua tres vegades al dia i les escup altres tantes vegades, esdevenint un remolí capaç d’engolir l’embarcació catalana. En aquest cas el president de la Federació Espanyola de futbol que, en el clima anticatalà, no deixava que la jugadora posés la bandera catalana a la copa guanyada.

Triomfava el futbol de plena essència. Fracassava la política de vol gallinaci. La bandera catalana és constitucional, malgrat amb aquesta seva Constitució la girin com els sembla. Un partit intens, un joc de tu a tu. L’avenç imparable del futbol femení que mou milers de persones. Qualitat i tècnica, estratègia i tàctica d’un futbol que cada cop és de més i més qualitat.

Els clubs catalans, i els espanyols copiant-los, es nodreixen del planter, un camí excel·lent en una societat on la dona és tan present en el món esportiu. I ja de soca-rel apareix el polític enze de torn que vol tallar els sentiments més personals. Laura Ràfols va fer un acte de sobirania personal de fermesa de club, de llibertat de pensament. Davant un mascle alfa, va dir que no es deixava manar. Una doble victòria, la Copa i la dignitat nacional catalana.