Un dijous trepidant
L’anatomia de dijous passat donaria per escriure un llibre que no se’l saltaria ni Javier Cercas. Només va faltar que Zidane convoqués l’anunci del seu comiat a les 10 del matí i no a la 1 del migdia, i Mariano Rajoy ja no s’hauria presentat ni a la primera sessió de la moció de censura. No descartem que un dels comensals de la inacabable sobretaula de l’exregistrador de la propietat fos Florentino Pérez. Com si els veiés, enterrant les penes entre plats de pernil i gots de vi. Un mar de llàgrimes.
Rajoy sense cadira, competint per veure qui la fa més grossa (la bandera) amb Cs i Pérez, sense entrenador. Com canvia la vida en una setmana. Ara, que l’inquilí de la llotja del Bernabéu ho té fàcil. Una pila de milions dels que li han facilitat guanyar els convidats habituals a la zona restringida de l’estadi blanc i el Tottenham, la Juventus o l’àrab més ric del planeta ja li pot dir adeu a Pochettino, Allegri o qui faci falta.
El rostre desencaixat de l’ésser superior dijous delatava que el desaire de Zidane i el desconcert sobre el camí de la successió anaven paral·lels. Zidane era, en termes d’entrenador, dels pavones i Florentino el va ascendir a la dels zidanes passant-lo del Madrid B al primer equip. Amb tres Champions seguides guanyades, el focus sobre el successor de Zidane apuntarà sempre Florentino. És claríssim: el que és jugada mestra per a Zidane –ha sabut muntar-se una sortida triomfal– és un inconvenient descomunal per a qui el rellevi i per a qui esculli aquest relleu. Com més guanyes, més a prop estàs de la derrota.
Rajoy ha hagut de marxar pel forat del gat. No hi ha res més a celebrar que haver expulsat d’un govern el partit més corrupte d’Europa –tampoc no és poca cosa– però sí que convé constatar que se’ns podria obrir –amb tots els condicionals– una escletxa d’oportunitat. No sabem si l’oportunitat serà efectiva, si hi haurà canvi, si haurà valgut la pena pensar que les coses poden canviar. Sí que sabem que amb la set de revenja del PP manant amb l’alè del neofalangisme al clatell només ens esperava més codi penal. Alguns diuen que tornem a l’autonomisme del 2004. Ja ho veurem. La diferència és que hi ha dos milions de catalans que el 2004 no volien anar enlloc i que ara tenen una meta.