Esport i periodisme a les aules
No sé quants articles d’opinió he escrit en més de trenta anys de fer de periodista. No porto pas el compte. Del que sí que estic força segur –tot i que tampoc tinc cap xifra que ho demostri– és que la majoria d’aquests articles han estat crítics i no laudatoris. Sempre he trobat molt més interessant, fins i tot més divertit, buscar un punt de vista diferent a l’hora de valorar les coses i també anar contra corrent i criticar alló que tothom o gairebé tothom alaba. Més que res, perquè hi ha moltes ocasions en què veus que es fan panegírics sense més base que el fet que el personatge en qüestió cau bé. Potser per això sempre m’ha agradat mirar l’olimpisme i els Jocs Olímpics en general i la figura de Joan Antoni Samaranch en particular amb els meus propis ulls, i no a través del prisma del discurs idíl·lic i oficial amb què se sol tractar aquesta part de l’esport a Catalunya.
De tant en tant, però, també toca fer articles en positiu, que diria aquell. I ha estat un d’aquests articles escadussers el que m’ha donat més satisfacció dels que he escrit últimament. I no pas perquè hagi tingut milers de lectures al web del diari –que no les ha tingut– ni milers de “m’agrada” a les xarxes socials –que tampoc els ha tingut–. La satisfacció és perquè l’article “Guanyar o perdre, és igual”, que es va publicar el 13 de maig, va entrar en l’escola i es va debatre en dues aules de primària. En aquell article parlava d’un partit de bàsquet de categoria mini amb final ajustat de l’equip en què juga la meva filla, en què l’entrenadora els va dir que era igual si guanyaven o perdien, que el que havien de fer era jugar com sabien.
Jo volia fer INEF i vaig acabar de periodista esportiu. L’esport, la meva passió, ha estat, és, la meva professió. I m’encanta divulgar-lo. Un periodista explica històries. Grans o petites, transcendents o simples anècdotes. Aquella columna del 13 de maig ja és important per a mi, simplement, perquè va servir perquè les mestres parlessin amb les nenes i els nens dels valors de l’esport. I perquè el periodisme esportiu, tot sovint vilipendiat –i no nego que amb raó en no poques ocasions– també tragués el cap a les aules. I si d’aquí a uns anys algun d’aquells vailets es vol dedicar a aquesta feina apassionant –que ves a saber com serà quan siguin grans–, doncs encara millor.