No era una estelada, símbol per a molts però, d’acord, no per a tots els que formem aquest país, la bandera que Luis Rubiales volia fer retirar a la capitana del Barça en el lliurament de la Copa de la Reina. Era una senyera catalana, que sí deu fer bo el sempre eteri “de tots” i que, com va dir Laura Ràfols, va posar sobre el trofeu perquè “soc catalana i és la meva bandera”. No els molesta l’independentisme sinó la catalanitat, tot i que mai no ho admetran. Com no va admetre Rubiales que el problema fos la bandera i sí el protocol del trofeu, lliurat amb llaços dels colors del campió. “Després, que hi posin la bandera catalana, l’andalusa o la del Brasil”. És a dir, la d’una comunitat autònoma cofoia de ser-ho o la d’un estat com el que ens impedeixen ser al preu que sigui. Hi ha catalans indignats amb el nou president de la RFEF, però el problema és ben nostre si, amb tot el que ha passat i passa, encara abracem el lliri i esperem solucions de la renovació de titulars a les institucions i poders fàctics que duen el nom d’Espanya, on la mare dels ous és que la catalanofòbia puntua alt. En dies de falsa visió de canvi a Espanya, l’episodi de Mèrida és oportú per no oblidar a quina banda hem de trobar camins, i l’actitud de Laura Ràfols mantenint la senyera sobre la copa bé seria una metàfora de manual a seguir. La va retirar l’instant precís de burlar Rubiales (objecte així de l’última gran aturada de la portera), va rebre el petó del dirigent convençut de ser obeït, i la va tornar a posar allà on volia per fer de la voluntat el fet.