Forma part de la vida de l’apassionat, el deixar-se sorprendre per degustar la seva existència, una convivència permanent amb una amenaça de mort per celebrar amb eufòria cada instant de vida. I hi ha pocs còctels amb tanta càrrega d’incertesa com el futbol i l’Argentina. Com la pilota i la seva selecció, com un país que ha vist desplomar-se tots els seus somnis en la figura d’una infermera que un dia del 1994 va irrompre en un terreny de joc per endur-se de la mà Maradona, i que ara veu com a les portes del que pot ser l’últim mundial de Lionel Messi, de l’última oportunitat de coronar el seu fill pròdig, la pilota es veu tacada per un conflicte entre Israel i Palestina. Inqualificable. Llevat que siguis Argentina, on aquestes coses passen, on no hi ha dia de calma i on la raó de ser pràcticament viu instal·lada en el no saber què succeirà quan surti el sol. Tot és possible. I si bé és cert que a aquestes alçades el més normal és acabar ofegant-se en un nou mar de llàgrimes, amb una selecció agafada amb pinces, després de degustar tres entrenadors durant la fase de classificació i amb un Sampaoli que va tocant peces sense certeses absolutes, ningú els roba la il·lusió de plantar la bandera a Rússia. Perquè ja ho han viscut més d’una vegada, aquella sensació que quan l’escenari li depara l’infern, l’Argentina acaba tastant la glòria. Com el 1986. O quan tothom li preveu l’olimp, toca mastegar sorra. Com el 2002. És el dia a dia de l’apassionat. Només ells ho entenen. I amb Messi, un s’atreveix a jugar a la ruleta russa.