El Mundial de Mèxic del 86 el va guanyar un Maradona senzillament imparable, protegit per una guàrdia pretoriana reclutada per Carlos Bilardo, amb els Brown, Ruggeri, Olarticoechea, Cuciuffo, Burruchaga... tancant files. Abans de començar aquella copa del món, però, ningú al seu país no apostava ni un miserable peso per aquella selecció.

De fet, pocs dies abans del seu debut contra Corea del Sud, els argentins van jugar un partidet a porta tancada contra l’equip juvenil del Club América, per mirar de reforçar l’autoestima amb una golejada. A la mitja part, però, davant de la incredulitat dels pocs testimonis presencials, guanyaven els juvenils mexicans per 3-0.

Vull que Leo Messi guanyi el Mundial de Rússia. Per ell i pel que, de retruc, significaria per al Barça. Messi va camí de ser el que els anglesos anomenen one club man (home d’un sol club) i, en el futbol actual, que un jugador top comenci i acabi la seva carrera (al màxim nivell) vestint la mateixa samarreta, és un fet excepcional. Els Totti, Gerrard... són una estirp intocable (vull aclarir que, per a mi, que Gerrard es retirés als LA Galaxy és anecdòtic; ho dic per als puristes que no l’inclourien en la llista. Igual que Pelé és només del Santos encara que acabés al Cosmos).

En definitiva, que el millor entre els millors només hagi jugat al Barça des que era un nen, és motiu d’un orgull enorme per al club. I com més gran sigui la llegenda del nostre crac, més s’engrandeix també la llegenda del Barça de Messi. En aquesta línia, és indubtable que si Leo és capaç de liderar l’Argentina fins a la victòria final a Moscou, el reconeixement com a millor futbolista de tots els temps serà unànime.

Però, pot guanyar Messi aquest mundial? Sí, si està pletòric. Però, tot i així, l’equip que l’envolta flaqueja molt. L’Argentina no és el Brasil que, amb Neymar recuperat i un esquema tàctic ben equilibrat, és el clar favorit. Ni tampoc té la bona pinta de seleccions com, per exemple, França, per a mi la gran tapada... Francament, l’Argentina no és favorita.

En qualsevol cas, el mundial són set batalles a pit descobert i embolcallades d’una càrrega de tensió emocional màxima (igual com la Champions). Els jugadors mundialistes han de tenir molta força mental per sobreposar-se a la pressió i evitar que els condicioni el rendiment. Justament, en la faceta decisiva de saber controlar i rendibilitzar les emocions, els futbolistes argentins tenen un gen competitiu que els acredita per afrontar els partits a vida o mort.

Pel que fa als efectius, al davant l’Argentina disposa d’artilleria i talent (a banda dels ja sabuts, m’agrada Cristian Pavón, de Boca), però al mig del camp i a la rereguarda el nivell baixa en picat. Comptat i debatut: només si Sampaoli és capaç de forjar una esquadra ben parapetada en defensa, igual com va fer Bilardo el 1986, Messi tindrà opcions de coronar-se com el rei indiscutible del futbol mundial, per a glòria seva i satisfacció blaugrana.

Per cert, sobre el partidet d’entrenament amb els juvenils mexicans que he comentat a l’inici: a la segona part i vist el despropòsit, Bilardo va decidir que ell seria l’àrbitre i la cosa va acabar amb un empat a tres ruboritzant, i amb els argentins encara més desmoralitzats. Un mes després, aquells mateixos jugadors eren rebuts a Buenos Aires com uns herois nacionals. L’episodi –que costa de creure– l’explica Jorge Valdano al documental de Gastón Taratura El campeón imposible...