“Si-mo-na, Si-mo-na”
Els crits del públic corejant el seu nom –“Si-mo-na, Si-mo-na”– s’assemblaven als crits desgraciadament habituals ara al nostre país de “lli-ber-tat, lli-ber-tat”. La suggestió, la coincidència de les tres síl·labes i la distorsió del so televisiu creaven la relativa il·lusió auditiva. Que algú li ho digui a Màxim, que els que cridaven eren romanesos, no fos cas que piuli alguna bestiesa. El groc forma part de tota la vida de la bandera de Romania.
Plena de gom a gom la Philippe Chatrier, la pista central de Roland Garros, aclamava la romanesa Simona Halep, que dissabte es va treure la motxilla que arrossegava de perdedora de finals de Grand Slam i va alçar, per fi, la copa Louis Vuitton en la seva tercera final a París després de perdre el 2014 contra la russa Maria Xaràpova i l’any passat davant de la letona Jelena Ostapenko. Al gener va cedir a Austràlia contra la danesa Caroline Wozniacki. Per acabar d’adobar la situació d’indefensió mental, la nord-americana Sloane Stephens, la seva rival, dominava per 6-3 i 2-0 i semblava encarrilar la recta final del partit. “He pensat que tenia una altra vegada la final perduda i he vist que el que havia de fer era disfrutar”, va manifestar a peu de pista Halep a les preguntes de l’excampiona francesa de Grand Slam Marion Bartoli. Certament, la pressió en un esport individual és ferotge i alliberar-se’n i estirar el braç va fer possible que fes caure dos murs. Un de psicològic i l’altre de real i efectiu. Físicament irreprotxable, Stephens, que lliscava per la pista sense esforç aparent, l’estava obligant a jugar sempre una pilota més i estava exhibint, a més, una capacitat de contraatac brutal, amb cops molt potents davant dels quals Halep se sentia impotent. Però la número u, que ha hagut de fer molts sacrificis per triomfar, inclosa una operació de reducció de pits per poder millorar el seu tennis i la seva salut, va provocar un canvi de guió dràstic i va acabar desballestant Stephens –campiona de l’obert dels EUA– en un tercer set còmode. És la segona romanesa que guanya a París després de Virginia Ruzici (1978), ara la seva agent. Amb l’emoció a flor de pell es va enfilar a la graderia a abraçar l’entrenador –Darren Cahill estava molt emocionat–, el nuvi i la família en una escena molt emotiva. Comme il faut!