Una de les virtuts de seguir el mundial sense tenir una selecció preferida i 31 d’indiferents, i sí en canvi donant per bo que 31 de les 32 et puguin satisfer, és poder contemplar un munt de partits sense cap més pretensió que el bon futbol t’impregni la tarda. Però de bon futbol n’hi ha amb comptagotes, en aquests duels de seleccions que t’encaren sovint amb una pregunta: si del que es veu al camp en traiem l’embolcall de fervor nacionalista –propi sobretot de les nacions amb Estat– i el potent focus mediàtic que eleva qualsevol partit del Mundial a la categoria d’esdeveniment únic, el futbol que en queda és gaire millor del que trobem, posem per cas, a la segona divisió estatal? La resposta és no, per bé que per dir-ho alt i clar ens caldria un cop més la nena que va gosar cridar que el rei anava despullat.

Un altre nen preguntava l’altre dia per què Messi no juga aquests dies amb el Barça, i el pare suava els mots de la resposta. No per difícil, sinó perquè de tan simple és als antípodes de la diversitat, complexa i alhora natural, que va educant les generacions que creixen. Aquest nen encendrà les alarmes si a l’hora del pati no vol al seu equip els sis companys de classe que no són del seu mateix país, però l’agrupació per criteri exclusiu de nacionalitat és el que li arribarà per terra, mar i aire durant aquest mes que el món es mirarà i el mirall del Mundial el reflectirà fidedignament. Tot té aparença i discurs de globalitat, però a l’arena només val la unió amb els de la pròpia bandera. Tant de bo fos només futbol.