Messi, Ronaldo, Suárez i Yerry

El fut­bol és l’esport rei pel fet de ser sovint, no sem­pre, impre­vi­si­ble. Messi és únic, però amb un equip que no té fusta de qua­li­tat mun­dial en gai­rebé cap línia ha que­dat fora del mun­dial. Ronaldo, gran fina­lit­za­dor, també fora, a mans de l’Uru­guai, tot força, nervi i sabent el que por fer i el que no. Un tre­ba­lla­dor equip colombià que, just de qua­li­tat, juga amb la seva feblesa per donar sor­tida al poc que té, entre ells Yerry Mina.

Què cal fer amb Yerry Mina? La res­posta sem­bla prou fàcil: fogue­jar-lo en el fut­bol euro­peu més fer­reny, per mi la Pre­mier o LaLiga, i quan, amb 23-24 anys, no tin­guem Ver­me­a­len, recu­pe­rar-lo. Per la resta, tre­ba­llar el plan­ter de debò en la defensa sabent que ara amb Piqué, Umtiti, i si ve Len­glet, tenim línia de dar­rere per uns quants anys ben bons.

No mirem enrere perquè estem enca­te­ri­nats del plan­ter, sinó que tirant enda­vant tenim el retro­vi­sor posat i veiem que en totes les èpoques millors del Barça sem­pre ha estat fona­men­tal el pes dels nois for­mats a casa. Així de clar i con­tun­dent. I com­pro­va­ble per a qual­se­vol. Els tècnics, entre­na­dors i pro­fes­si­o­nals del club hi cre­uen més que ningú.

La visita a San­dro Rosell per part de Bar­to­meu va en la línia més digna del club. Més enllà de la justícia, tot honest pensa que és ven­jança de l’Estat la presó pre­ven­tiva de més d’un any per haver estat el Camp Nou un tram de la Via Cata­lana.