Amb la porra entre les cames
Quan dimecres la selecció alemanya va caure eliminada del mundial, no calia ser un analista exhaustiu de premsa espanyola per adonar-se que el sentiment de ràbia i revenja els va fer caure en la temptació de fer allò que ens diuen que no hem de fer (els catalans, és clar): ficar política i esport al mateix morter, i a remenar. Era fàcil sucar-hi pa: Alemanya, l’equip que sempre guanya, el campió del món, no passava de la primera fase. Encara més si, l’eina, l’esmola la caverna, que creu notar a l’esquena la sang calenta del ganivet clavat pel traïdor: per Alemanya campa lliurement el “rebel” Carles Puigdemont.
Sense cap vergonya i amb l’obsessió infantil de tornar-s’hi, Marca i La Razón titulaven igual l’eliminació d’Alemanya del mundial: “El hundimiento”. No és cap casualitat, ni el títol s’ha de llegir amb literalitat. El hundimiento, en alemany Der Untergang, és una pel·lícula que relata els últims dies de vida de Hitler, tancat al seu búnquer de Berlín, on només entraven i sortien els que deien el que ell volia sentir. La Nueva España s’atrevia més: “La pitjor Alemanya des de Hitler”.
Costa caure més baix. Alemanya s’ha passat els 70 anys posteriors a la Segona Guerra Mundial demanant perdó per les atrocitats dels nazis i encara ara en persegueix l’enaltiment. No hi ha pitjor atac a l’autoestima d’un alemany que acusar-lo de nazi. A l’Estat espanyol, la ultradreta va ressorgir amb orgull per mitjà del PP d’Aznar i volta lliure i impune pels carrers mentre cal moure cel i terra per obrir una fossa comuna, la memòria històrica és una quimera i votar és rebel·lió, sedició i terrorisme.
L’Espanya del por cojones, de les colònies, de la Falange i del dret de conquesta, l’Espanya de l’“A por ellos”, torna de Rússia amb la porra entre les cames. No tardarà gaire, la mateixa caverna, a argumentar que devia ser Vladímir Putin en persona qui, des de la cambra del VAR, va dir a l’àrbitre que l’agafada a Piqué en la pròrroga no era penal. De moment s’acarnissaran amb el central del Barça i la seva mà independentista sense ni adonar-se que el comiat que han proporcionat a Iniesta –l’home que els va fer tocar el cel en el mundial del 2010– ha estat trist, gris, inanimat. Tan diferent al que va tenir en el Barça...