Els Jocs Mediterranis són de tercer ordre, però no només això explica el seu innegable –i tot i així negat– fracàs de públic. Més en un país que sovint baixa fins a nivells molt més remots per saraus esportius de tota mena que sovint permeten descobrir molta vida més enllà de la punta de l’iceberg mediàtic. La gran diferència, però, és que res es concep des de la premissa que el variat i profund teixit esportiu del país és l’enemic i no l’aliat. A Tarragona algú va somiar la utopia d’omplir recintes de gimnàstica, jocs de boles o tennis de taula sense passar per les federacions catalanes, aglutinadores de bosses de públic dels esports gens avesats a omplir. Quan l’alcalde Ballesteros diu que “el context polític ha perjudicat els Jocs” es deixa de dir que ara i aquí la neutralitat ja no és neutra. O tires cap a una banda o tires cap a l’altra. I Tarragona 2018 va deixar molt clar en la inauguració cap on tirava. No és la meva opció, però cap problema a reconèixer, si fos així, que els Jocs de Tarragona han reeixit gràcies a la Catalunya espanyola, tal com el 2010 l’aleshores alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va dir que la copa Amèrica d’hoquei sobre patins havia estat “un èxit de la Catalunya catalana”. Una cita, per cert, també de jerarquia abstracta però que sí que va omplir la graderia. Els Jocs Mediterranis deixen un llegat per recordar: si organitzes un esdeveniment esportiu a Catalunya no pots prescindir del teixit esportiu d’arrel ni de la catalanitat inherent. L’alternativa fa soroll, però és buida i en buidor es reflecteix.