Opinió

Ramos

Ho avisa Noam Chomsky i ho subscriu qualsevol persona entenimentada: hem substituït la realitat dels fets per la conveniència del relat, d’acceptar com a cert allò que volem sentir o ens expliquen des del poder en exclusiu benefici seu. Tant se val si no aguanta una mínima anàlisi. El fenomen també s’aplica al futbol, sempre disposat a empassar teories oportunistes, adients a l’estat d’ànim del moment. Ressonen les justificacions del capità Ramos en la desfeta de la roja, pura demagògia. Malgrat els èxits assolits, hi ha gent que encara no ha entès què és el tiqui-taca. Tocar i tocar l’esfèrica sense sentit, sense un pla establert ni objectiu definit, no té res a veure amb l’estil patentat pel Barça i arrodonit per Guardiola. El tiqui-taca consisteix a ultrapassar els mil tocs en un sol matx i no arribar a porta. Tan estèril com justificar el fracàs, segons el capità espanyol, per la manca de testosterona, la mala sort o les conjuncions astrals. La selecció espanyola no ha necessitat exhaurir el talent d’una generació excel·lent per acumular tres greus ensopegades, viscudes en l’entossudiment de no saber analitzar les claus que t’han portat a l’èxit i saber-les preservar malgrat les renovis. Si et deixes portar per la inèrcia, el discurs triomfalista i la vanitat d’aquells incapaços de realitzar la pertinent autocrítica, resulta coherent que tornis dels campionats amb la cua entre cames, aferrant-te de nou a tòpics que, històricament, només garantien mediocritat. Demostren que ni sabien per què guanyaven ni saben per què perden.

Més val aprendre en exemple aliè i el Barça acaba d’escoltar dues escandaloses alarmes d’Espanya i l’Argentina, que no són pas minúcies. El talent envelleix o ha desaparegut ja d’escena i Messi acaba de fer 31 anys. Per molt diví que ens sembli, continua essent un humà incapaç de corregir el desgavell de l’albiceleste. En tot cas, traguem-ne lliçons i apliquem-les al terreny que ens ocupa i preocupa. No s’ha planificat bé, no estem en les millors mans per solidificar estructures d’èxit i ara, no queda altra que preparar-nos mentalment per a l’inevitable declivi. A tots plegats els tocava evitar l’embafament que comporten els triomfs i dedicar-se a treballar en l’estudi del dia després per preservar l’obra consumada. No s’ha fet i no valen lamentacions. L’Argentina i Espanya ja ho han patit i aquí, ens van eliminant de successives Champions amb un pam de nas, com si fos una sentència del destí contra la qual és impossible lluitar. Deixeu de despistar i tirar, com Ramos, de veta demagògica. Hi ha uns responsables, hi ha unes obligacions i Messi se’ns fa gran. Com Busquets, com Piqué, com els pocs i saturats supervivents d’una era gloriosa. I encara rebenta més sentir aquells que, en lloc de posar-hi remei urgent, pinten ja panorames apocalíptics per quan falti el geni. Contra la fatalitat i el tremendisme, treball en la línia correcta. Just el que no s’ha fet. Si el pla de ruta estigués clar, Mina seria traspassat en cas que caigui una bona oferta. Les que no arriben en altres casos per les altíssimes fitxes compromeses amb suplents vulgars. Que et toqui la loteria com en el cas del Guangzhou Evergrande i Paulinho només passa un cop en la vida. Això sí que és sort. La resta, fruit d’un relat basat en la mentida i la incapacitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.