Opinió

Les últimes paraules

“Jagat, aquest és el meu final.” Són paraules de l’alpinista eslovè Tomaz Humar en una trucada al seu cuiner del campament base quan veia que la mort ja l’encalçava després d’haver caigut durant el descens del Lantang Lirung (7.300 m). Preparar-se psicològicament per a la possibilitat de morir és una tasca que tot alpinista hauria de fer, especialment si es dedica a les ascensions extremes, com va ser el cas de Humar. Tots estem sotmesos en la nostra rutina diària a l’eventualitat d’un incident que posi fi prematurament a les nostres vides, però aquells que pugen muntanyes com a professió tenen més números comprats en la loteria de la descarnada a causa del risc altíssim de les activitats que porten a terme. Humar ja havia tingut la mort rondant pel seu voltant dues vegades, primer en un accident sense vinculació amb l’alpinisme –arreglant la teulada de casa seva– i després en una expedició al Nanga Parbat que va acabar amb un rescat de pel·lícula. L’eslovè va salvar la pell en els dos casos, però ja no va poder esquivar la mort quan trucava a la porta per tercer cop. Humar va quedar aïllat a uns 5.600 m d’altitud amb múltiples fractures al cos. No es podia moure. L’equip de rescat, vingut expressament de Suïssa, el va localitzar, ja sense vida, cinc dies després de l’accident.

Per les paraules amb el seu cuiner es dedueix que Humar havia pres consciència de la seva pròpia mort. Tenia assumit que la vida se li escapava i que en poques hores es produiria un desenllaç fatal. Abans que arribés, l’eslovè va tenir l’oportunitat d’acomiadar-se, també, de la seva parella sentimental. Com se sent un alpinista pronunciant les últimes paraules a la persona que estima? I la parella, com entoma que el seu company li truqui des de milers de quilòmetres per dir-li adeu per sempre? M’imagino una escena d’una altíssima càrrega emotiva, però també d’una certa pau i serenor. M’hi inclino per les revelacions de Jan Arnold, que va poder parlar per telèfon amb Rob Hall, el seu marit, abans que morís atrapat per la tempesta que el 1996 va provocar una de les pitjors tragèdies ocorregudes a l’Everest: “Un cop els xerpes van haver de recular, sabia que en Rob i jo parlàvem per últim cop. Per part meva no va quedar res per dir. Em vaig sentir feliç de tenir l’oportunitat de parlar amb ell, de sentir la seva veu, de dir-li que l’estimava. Durant algunes setmanes, no em vaig sentir sola, ja que tenia la seva filla dins meu, movent-se. Vaig trobar aquests moviments reconfortants. Rob em va dir que no em preocupés gaire per ell.” L’escena, duríssima, va ser descrita de la manera següent a La febre del cim, el llibre sobre aquella tragèdia que va escriure el periodista nord-americà Jon Krakauer, present a l’expedició, en el qual es basa la pel·lícula Everest: “Arnold havia coronat l’Everest amb Hall el 1993 i no es feia il·lusions sobre la situació per la qual el seu marit estava passant en el cim. «El cor em va fer un salt quan vaig sentir la seva veu –recorda Arnold–. Vaig notar que arrossegava molt les paraules, semblava com si estigués flotant. Jo havia estat al cim i sabia com de dur havia de ser amb mal temps. Rob i jo havíem comentat la impossibilitat de rescatar algú de la cresta final. Com deia ell mateix, és com estar a la lluna.»”

Les converses entre Hall i Arnold –i la que probablement van tenir Humar i la seva parella– destil·len una certa visió estoica de la mort, cosa que demostra que havien fet els deures i que estaven si no preparats, sí més o menys conscienciats de la possibilitat que un accident els separés per sempre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.