França i Croàcia jugaran una final inèdita i absolutament inesperada quan va començar la copa del món, no tant pel que fa als francesos, que en aquest espai ja vam qualificar com els grans tapats del torneig, però sí pel que s’esperava dels croats, als quals, com a màxim, donàvem crèdit fins als quarts de final.

Comptat i debatut, França ha estat la selecció amb més arguments i jugadors clau en la millor forma, mentre que Croàcia ha acreditat el gen indomable, l’instint de supervivència, la fe i el caràcter que identifica els esportistes balcànics quan competeixen. És admirable la pàgina escrita per la selecció d’un Ivan Rakitic que ha firmat un torneig per emmarcar. D’altra banda, són certament poderosos alguns dels efectius amb què compta el combinat francès, amb Samuel Umtiti marcant marcialment el territori a les dues àrees.

Concretament, de França hi ha dos noms que fitxaria per al meu Barça amb els ulls tancats: l’un és Kylian Mbappé, elecció tan òbvia com impossible (si manté la progressió, aquest noi està cridat a ser el crac de cracs de la propera dècada: qualitat i potència majúscules, i 19 anyets!), i l’altre és N’Golo Kanté, una màquina tàctica d’última generació. Que no té ADN Barça? Precisament per això ens aniria de primera, per recuperar pilotes i per evitar que l’equip se’ns parteixi pel mig, com ens acostuma a passar.

Pel que fa al mundial en conjunt, aquest de Rússia ens ha deixat molta emoció i poc futbol. De fet, i de sempre, aquesta és la tònica dels mundials. Algú va dir que el mundial era al futbol el que les passarel·les de la moda són a la manera de vestir-nos, en el sentit que ningú es vesteix amb els modelets que exhibeixen les top model a les desfilades però sí que serveixen per crear tendència. Compro la idea, amb el matís, però, que el mundial de futbol no crea sinó que confirma la influència. És a dir, l’Holanda del 74 recull la tendència creada per l’Ajax del futbol total, que va guanyar les copes d’Europa del 71, 72 i 73. Originàriament, el club crea i la selecció copia.

En aquesta línia, enguany, en un moment en què el futbol ja no té un referent potent (el Barça ha deixat de ser-ho) i en què el campió d’Europa dels últims tres anys és un equip tan vulgar com la penya dels germans Padrós (un campió adulterat, a més a més, per les ajudes arbitrals), no es podia esperar gaire cosa de la copa del món.