Cada cop que l’arbre de l’Espanyol es desarrela i és a punt de caure, un moviment estratègic l’apuntala. Aquest cop, l’arribada de Rufete ha estat providencial. Més pel que significa que per la feina que pot fer, que entenc la farà bé. Però amb el valencià com a responsable del futbol professional es torna a apropar el club a la gent i es detecta un repunt en la il·lusió.

Un cop passat l’impacte inicial de la pujada de preus dels abonaments, l’entrada de Rufete, engresca els aficionats. Una cosa no tapa l’altra, i el nyap de la campanya d’abonaments seguirà sent una errada estratègica, però molts dels que dubtaven de renovar el seu compromís amb el club, probablement ho faran. Les manifestacions d’Òscar Perarnau assegurant que Rufete era la primera opció donen a entendre que l’Espanyol ha jugat bé les seves cartes. El nou responsable del futbol professional és molt llest. Ho va demostrar com a jugador i ho ha fet també als despatxos. En la seva presentació va saber explicar el que la gent necessitava sentir. És evident que aquesta capacitat de convèncer sense haver de cridar l’ajudarà en la seva tasca.

Un fet en la biografia de Rufete referma més la meva impressió que amb ell anirà bé. La seva sortida del València, on exercia de mànager general, es va produir perquè es va negar a acceptar imposicions d’un representant. També les renovacions de Sergio García i el fitxatge de Borja Iglesias han ajudat a calmar els ànims. Sembla que, almenys en la parcel·la esportiva, tot comença a tenir sentit.