Un campionat del món llarg, massa llarg. Però els diners manen, i si acaben manant, massa l’aficionat es cansarà; el temps ho dirà. Enhorabona, França, campiona, però has aportat poc al futbol. Has guanyat merescudament, això sí.

Hi ha una comparació que es fa evident per a tot seguidor del futbol: en el canvi en la tendència general, cadascú amb el propi estil, de generar joc des del darrere, del toc i control del temps, de seguir les línies de possessió o el contraatac més ràpid, s’hi veu l’ombra allargada de Cruyff i la seva escola d’entrenadors. Fins i tot dels qui no ho reconeixen. El paradigma de la ignorància són els fanàtics de la roja que pretenen tornar a la fúria, això és, al joc matusser i caspós. El fracàs de sempre fins que va arribar el Barça. Hom ha vist que, per a Espanya, sense el triomf del model Barça tot ha estat fracàs rere fracàs.

Cruyff va ser una persona molt controvertida. El temps ens permetrà separar el gra de la palla. Ara bé, té el mèrit més gran del futbol contemporani. Des dels anys cinquanta del segle passat –només cal recordar el catenaccio d’Helenio Herrera–, tots els entrenadors potenciaven el joc defensiu. Cruyff va donar la volta a aquest esquema inamovible: va dir que el futbol millora si es basa en la qualitat, en la creació, en el joc vistós, en anar a fer gols.

Hem vist partits de tota mena. En el record quedaran els qui han donat espectacle per damunt de la passió nacional. Nosaltres, sense tenir equip, sabem que el nostre equip du la quadribarrada. Per cert, VAR i Rússia, molt bé.