En un esport com l’hoquei sobre patins, on la ja reduïda nòmina de potències europees –Portugal, Espanya i Itàlia– s’incrementa només d’una –Argentina– quan es passa a l’àmbit mundial, a més d’alguna selecció de les que sempre progressen adequadament però mai no encadenen els dos resultats positius que les consolidin un graó més amunt, no deu ser la diferència entre ambdós campionats el que explica que la Corunya aculli aquests dies un europeu fins ara desèrtic, als antípodes del mundial que el 1988 va obligar, per la gran demanda de públic, a posar graderies supletòries i fer créixer la capacitat del pavelló de Riazor –trenta anys enrere sense seients a les graderies de ciment– fins a les deu mil places. No en va sobrar cap en uns quants partits, entre ells tots els de la selecció estatal, llavors i ara farcida de catalans que només poden jugar per samarreta interposada. Barcelona acollirà el juliol del 2019 els World Roller Games, que suposaran el quart mundial d’hoquei a la capital catalana. Els del 1951 i 1954 van omplir el pavelló descobert de la Gran Via –després canòdrom– i, els dies de pluja, la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc –avui MNAC– i del de 1964 diuen els que hi eren que als bars es parlava d’hoquei i que preguntar per la jornada d’ahir al primer que veies pel carrer tenia molts números de trobar resposta. Tant de bo d’aquí a un any puguem parlar de futur i el passat sigui memòria i no nostàlgia. Però serà difícil tenint en compte que l’hoquei que somiem continua enviant senyals de ser l’hoquei del qual tornem.