Algú de confiança hauria de dir a Bartomeu que faci el favor d’enamorar-se de qui toca i no caure de quatre grapes amb el primer que li pica l’ullet. Les seves apostes emocionals fan anar el Barça de tort. Resulta obvi recomanar que has d’encapritxar-te dels professionals d’acreditada obra i solvència. Al cap i a la fi, és la teva responsabilitat quan representes el que representes i gestiones el que gestiones. Si caus en mans d’engalipadors incapaços d’acomplir l’objectiu d’excel·lir, malament rai. Des que es va trobar en la presidència, situació prou diferent de buscar-la, l’home s’ha rodejat d’alguns personatges distingibles per haver-la espifiat de valent. Primer, Albert Soler, ara fugit del focus i aixoplugat en un relatiu anonimat a les seccions. Soler tallava el bacallà a plena voluntat fins que Barto va ratificar que no era tan fantàstic com creia. Tenir carnet i càrrec de partit mai ha estat sinònim d’eficiència, encara menys a les Espanyes. La mà dreta caiguda en desgràcia va romandre al cau per encarregar-se de dotar el bàsquet d’un nou projecte, confirmat ja com un autèntic desgavell. Després de dos anys decebedors, només constatem que no serà fàcil aixecar-se després de tan sonora patacada. L’actual ministre plenipotenciari del futbol és el Profe Segura, que fa i desfà a ple antull. En el cas que ens ocupa, amb franquesa, el renom de professor no saps si obeeix a reconeixement acadèmic o és llufa irònica penjada per aquells que es fan creus del seu credo, gairebé antitètic amb l’ortodòxia de l’estil Barça. La mosca al nas creix quan sents que Willian o Rabiot són ara objectius prioritaris i s’escuden que és Valverde qui els vol.

Per indicació de Segura, la junta ha decidit no renovar el contracte a Joan Vilà, encarregat de la metodologia que sumava quaranta anys d’excel·lent servei a la causa. Vilà és un discret artífex d’aquesta manera de fer blaugrana admirada arreu i dinamitada des de la pròpia casa. En qualsevol altre lloc, Vilà, com Laureano Ruiz, Seirul·lo, Alfred Julbe o pocs altres, seria un tresor a conservar, un oracle de consulta a qui agrair i reconèixer els serveis prestats. Aquí, es veu que fa nosa i ha de tocar el dos perquè el president se’ns enamora i perd l’oremus. D’acord, Bartomeu no té ni idea de futbol, carència perdonable si ho compensés delegant en assalariats de categoria àmpliament contrastada. Aquells que en saben i volen el millor per al Barça es posen les mans al cap amb l’adeu d’en Vilà, glosat, entre d’altres, per gent com Xavi o Puyol, que alguna cosa deuen conèixer d’aquest negociat. La notícia, com era d’esperar, ha passat quasi desapercebuda, ocultada pels còmplices de tanta mediocritat. Admirant com admiro la valentia i vàlua de Jordi Borràs, dels pocs professionals que encara entenen el periodisme com a servei públic i pilar bàsic d’una democràcia forta, només desitjaríem que la vessant esportiva de l’ofici disposés d’un parell de Borràs per esbrinar la veritat i fiscalitzar el poder amb notícies irrefutables. Aquests enamoraments incomprensibles de Bartomeu comporten una cara factura que trigarem a pagar. En lloc d’apostar pels excel·lents que ens van dur a la glòria, ho fa per gent que, simplement, només genera dubtes carregats d’arguments. Per cert, Braida i altres teòrics assessors continuen cobrant?