Algú de con­fiança hau­ria de dir a Bar­to­meu que faci el favor d’ena­mo­rar-se de qui toca i no caure de qua­tre gra­pes amb el pri­mer que li pica l’ullet. Les seves apos­tes emo­ci­o­nals fan anar el Barça de tort. Resulta obvi reco­ma­nar que has d’enca­prit­xar-te dels pro­fes­si­o­nals d’acre­di­tada obra i solvència. Al cap i a la fi, és la teva res­pon­sa­bi­li­tat quan repre­sen­tes el que repre­sen­tes i ges­ti­o­nes el que ges­ti­o­nes. Si caus en mans d’enga­li­pa­dors incapaços d’acom­plir l’objec­tiu d’excel·lir, mala­ment rai. Des que es va tro­bar en la pre­sidència, situ­ació prou dife­rent de bus­car-la, l’home s’ha rode­jat d’alguns per­so­nat­ges dis­tin­gi­bles per haver-la espi­fiat de valent. Pri­mer, Albert Soler, ara fugit del focus i aixo­plu­gat en un rela­tiu ano­ni­mat a les sec­ci­ons. Soler tallava el bacallà a plena volun­tat fins que Barto va rati­fi­car que no era tan fantàstic com creia. Tenir car­net i càrrec de par­tit mai ha estat sinònim d’eficiència, encara menys a les Espa­nyes. La mà dreta cai­guda en desgràcia va roman­dre al cau per encar­re­gar-se de dotar el bàsquet d’un nou pro­jecte, con­fir­mat ja com un autèntic des­ga­vell. Després de dos anys dece­be­dors, només cons­ta­tem que no serà fàcil aixe­car-se després de tan sonora pata­cada. L’actual minis­tre ple­ni­po­ten­ci­ari del fut­bol és el Profe Segura, que fa i desfà a ple antull. En el cas que ens ocupa, amb fran­quesa, el renom de pro­fes­sor no saps si obe­eix a reco­nei­xe­ment acadèmic o és llufa irònica pen­jada per aquells que es fan creus del seu credo, gai­rebé antitètic amb l’ortodòxia de l’estil Barça. La mosca al nas creix quan sents que Willian o Rabiot són ara objec­tius pri­o­ri­ta­ris i s’escu­den que és Val­verde qui els vol.

Per indi­cació de Segura, la junta ha deci­dit no reno­var el con­tracte a Joan Vilà, encar­re­gat de la meto­do­lo­gia que sumava qua­ranta anys d’excel·lent ser­vei a la causa. Vilà és un dis­cret artífex d’aquesta manera de fer blau­grana admi­rada arreu i dina­mi­tada des de la pròpia casa. En qual­se­vol altre lloc, Vilà, com Lau­re­ano Ruiz, Sei­rul·lo, Alfred Julbe o pocs altres, seria un tre­sor a con­ser­var, un ora­cle de con­sulta a qui agrair i reconèixer els ser­veis pres­tats. Aquí, es veu que fa nosa i ha de tocar el dos perquè el pre­si­dent se’ns ena­mora i perd l’ore­mus. D’acord, Bar­to­meu no té ni idea de fut­bol, carència per­do­na­ble si ho com­pensés dele­gant en assa­la­ri­ats de cate­go­ria àmpli­a­ment con­tras­tada. Aquells que en saben i volen el millor per al Barça es posen les mans al cap amb l’adeu d’en Vilà, glo­sat, entre d’altres, per gent com Xavi o Puyol, que alguna cosa deuen conèixer d’aquest nego­ciat. La notícia, com era d’espe­rar, ha pas­sat quasi des­a­per­ce­buda, ocul­tada pels còmpli­ces de tanta medi­o­cri­tat. Admi­rant com admiro la valen­tia i vàlua de Jordi Borràs, dels pocs pro­fes­si­o­nals que encara ente­nen el peri­o­disme com a ser­vei públic i pilar bàsic d’una democràcia forta, només desit­jaríem que la ves­sant espor­tiva de l’ofici dis­posés d’un parell de Borràs per esbri­nar la veri­tat i fis­ca­lit­zar el poder amb notícies irre­fu­ta­bles. Aquests ena­mo­ra­ments incom­pren­si­bles de Bar­to­meu com­por­ten una cara fac­tura que tri­ga­rem a pagar. En lloc d’apos­tar pels excel·lents que ens van dur a la glòria, ho fa per gent que, sim­ple­ment, només genera dub­tes car­re­gats d’argu­ments. Per cert, Braida i altres teòrics asses­sors con­ti­nuen cobrant?